Bon dia, gent del Baix Empordà. L’Aleix Monguilod fa uns anys que viu als dalts de les Gavarres i fa uns anys doncs també que prova de fer una cosa que té tot el sentit, però que és impossible. A l’Aleix li agradaria tornar en part al temps aquell que el pa era el pa, el vi era el vi, i la paraula donada un pacte ferm; el temps aquell que tot anava més a poc a poc i tot semblava més senzill i més a l’abast. Fa uns anys també encara, que l’Aleix fa passejades amb rucs per les Gavarres, aquests animals sovint més útils, més intel·ligents i més nobles que molts de nosaltres. Provin d’anar a una. Jo ja ho he fet.
La setmana passada l’Aleix va fer una piulada al Twitter que ens va agradar i que, si no m’equivoco, comptant-lo a ell, va interessar a quatre persones. A la piulada l’Àleix deia:
-De dia, l’oriol i la marcenca. De nits, l’enganyapastors i el xot.
Parlava dels ocells, és clar, que l’Aleix sent durant aquests dies de primavera desbocada, que fa olor d’estiu, des del mas del Roquetal, mentre porta amunt i avall els rucs perquè netegin els boscos de les Gavarres.
I a mi se’m va acudir escriure que el que ell en deia una marcenca, els pagesos, abans –o potser no només abans- en deien -i potser encara en diuen- una miloca.
I ja hi vam ser. Una altra amiga tuitaire va dir que una miloca era un mussol pirinenc. Jo vaig escriure que el Diccionari Català Valencià Balear, l’Alcover Moll, diu també que és una rapinyaire. Un altre tuitaire va escriure que al Labèrnia, que és un diccionari d’un altre temps, un diccionari que defineix el dromedari com un cavall del desert semblant al camell, d’una miloca en diuen una milotxa. I l’Aleix va tornar-hi i va dir que ell ha sentit gent que encara avui en diu miloca de diferents classes d’ocells. Sempre, però, són ocells molt grossos. I com vaig fer després, ara jo també vull recordar la tarda d’estiu aquella de fa mes de quaranta anys, amb en Vicenç i en Ribot, dos pagesos de Boada i de Sant Feliu, terme de Palau-sator, que vam veure volar un ocell molt gros, cap a la Muntanya Seca, a Pantaleu, i jo vaig sentir a dir la paraula miloca per primera vegada.
Han passat massa anys, sí, però els ocells més grossos planen encara avui a llocs no tan remots i no tan lluny d’on som. Potser, fins i tot, hi planen més que abans. I les millors sorpreses són moltes vegades al nostre abast, en els boscos de les Gavarres i en els diccionaris.
