Adaptació de la novel·la gràfica de Fabien Nury i Thierry Robin editada per Norma, de la qual en reconec un profund desconeixement. La muerte de Stalin és una sàtira sobre els dies previs al funeral del Josef Stalin, el dictador, definit per l’historiador britànic Simon Sebag Montefiore, com una excepcional combinació d’intel·lectual i assassí.
El director és Armando Iannucci, el mateix d’In the Loop, una altra sàtira sobre política que va protagonitzar James Gandolfini.
Basada en fets reals, se centra en la lluita de poder que va existir en els dies posteriors a la mort del dictador. Dues jornades de dures lluites pel poder absolut a través de manipulacions i traïcions.
La protagonitzen un grapat de molt bons actors com Steve Buscemi com a Nikita Khrushchev, Olga Kurylenko (Oblivion), Jeffrey Tambor, Jason Isaacs i Rupert Friend.
Em sap greu perquè crec que està plena de bones intencions, però la pel·lícula m’ha semblat un plom monumental. No he connectat en cap moment amb La muerte de Stalin. Crec que hi ha hagut alguna cosa que m’ha fet fora només de començar. Veure un grapat d’actors britànics amb un marcat accent de Londres, interpretant un passatge de la història de Rússia com si fos un drama Shakespeare, és intentar fer lligar l’oli amb l’aigua. Massa britànica per ser una història tan russa.
La part satírica tampoc m’ha fet gens de gràcia. No sé si per la llunyania dels personatges històrics o perquè cal un coneixement profund d’ells per apreciar el que ha volgut fer Iannucci. El cas és que pel tipus d’humor, que no deixa de ser molt bàsic, no sembla que hagis de saber massa sobre ells. Iannucci busca donar a la pel·lícula un aire de pretensiositat i fa que els personatges parlin més que els de les pel·lícules d’Aaron Sorkin, quan és del tot innecessari.
Visualment la pel·lícula és molt teatral i el llenguatge no és gens cinematogràfic. Per aquí també falla molt.
Entre l’humor que no m’ha fet gràcia, i les situacions reals, que són per a tot menys per a riure, la pel·lícula es fa interminable. Aquest Polònia de la política russa de mitjans del segle XX, fa una caricatura fallida dels personatges històrics. Iannucci fa que ens perdem en una història que en realitat és molt senzilla i bàsica, com la lluita pel poder, i que destina tots els seus esforços en complicar-la per vestir-la d’una falsa sofisticació.
- Publicitat -
