Aquest és el meu primer i, per contra, l’últim concert de Ginestà en un format més íntim aquest estiu. Això últim és el que explicaven Júlia Serrasolsas i Pau Serrasolsas al 44è Festival de Begur. El pati de les Escoles Velles, decorat per l’ocasió, va acollir durant una hora la dolça veu dels germans, que amb les seves cançons ens van omplir el cor de tendresa fent un repàs al seu disc Suposo que l’amor és això.
Potser per la velocitat diària de la vida o per poca atenció no m’havia parat mai del tot a escoltar les lletres del grup. Però ahir, després d’aturar el rellotge, em vaig capficar amb la música, les lletres i les melodies de Ginestà. En alguns moments amb la pell de gallina o la llàgrima a punt de sortir, Ginestà em va emocionar amb temes com Ulls d’avellana.
El directe no es podria entendre sense la guitarra de l’Andrea o la bateria d’en Xicu. “Les vistes són immillorables”, va reconèixer Pau Serrasolsas. I és que des d’on érem es podia veure el Castell de Begur, sempre vigilant.
Es que m’agrades molt i Vull saber de tu em van fer enamorar altre cop de la vida. Aquell sentiment que et fa tocar els núvols amb la punta dels dits quan estàs enamorat. Amb aquest format més íntim de concerts, els artistes poden ser més propers. I quan el públic més ho necessitava Ginestà ens va fer sentir com si fóssim a casa.
Però la muntanya russa d’emocions d’anit no va acabar aquí. Tothom va ballar amb el nou single, que fa dos mesos va veure la llum, De tot el món. Vam cantar a ple pulmó Estimar-te com la terra i vam ballar amb L’Eva i la Jana.
Va ser una nit perfecta per buidar-nos de maldecaps i omplir-nos de tendresa. I vaig marxar entre el bullici de la nit d’un divendres d’estiu a Begur. Aquest cop, però, amb el cor ple i feliç.
