A Catalunya aquest últim més de Setembre s’han viscut situacions autènticament de pel·lícula: des d’escenes que creiem enterrades, fins a la reproducció d’autèntiques estones de fraternitat.
Al nostre país, aquest últim més s’ha viscut el que representa la política, el que representa la monopoli de la força per part d’un estat. S’ha donat a entendre el que representa el terme legitimitat, el que hi ha derrera d’un terme com la legalitat. Però per sobre de tot, aquests dies, sota el meu punt de vista, s’ha demanat un canvi, s’ha demanat entendre la ciutadania des d’una perspectiva republicana, parlant en termes filosòfics, des d’una involucració per part de l’individu amb els succesos de la societat.
Sigui quina sigui la posició política en la que un inidividualment es pot identificar, el que hem vist aquests dies als carrers de la nostra comarca, i de tot Catalunya, les mobilitzacions viscudes, han estat escenari per expressar el que un pensa, però també, per mostrar la voluntat de ser partícep directe en la presa de desicions.
Viure un moment com aquest ha fet despertar aquella necessitat d’empoderament de les persones, ha fet caure el vel de la por que s’havia instaurat a la societat, i hem pogut veure els primers indicis d’un nou moviment social en el que es vol escenificar com més enllà de la veu dels partits polítics, la ciutadania vol ser present.
Tot i això, però, i sent conscient de la curta durada d’aquestes mobilitzacions, però també de la involucració de certes plataformes i institucions en aquestes, vull esmentar la importancia que té que aquesta forma d’accionar no sigui un miratge, que no només certs aspectes de la vida prenguin importancia. Cal que eslògans com prendre partit, esdevinguin la quotidianitat de la nostra vida política.
