Ho reconec. No soc imparcial. Entre Amaia i Leire escullo Leire. És la de la meva generació, i les “noves” cançons de la Oreja de Van Gogh són de les que marquen l’imaginari musical. Com les clàssiques ho van ser per molta altra gent. Ahir, la banda va voler satisfer-los a tots.
Quatre anys després del seu últim disc, i també quatre anys després de la seva última visita al Porta Ferrada, el 2020 la Oreja de Van Gogh van treure nou treball. “Un susurro en la tormenta” presenta Pablo, Haritz, Xabi, Álvaro i Leire en la seva versió més íntima, recollida i personal.
Una de les cançons del nou disc, “Como un par de girasoles“, va obrir el concert després de minuts de preparació per part d’un públic que ja des del primer moment es notava que venia a gaudir sense condicionants.
L’obertura del concert va anar enrere en el temps, i va continuar amb una de les cançons inoblidables del disc del 2016, “Verano“. I va acabar amb el gran èxit de la nova Oreja, “El Último Vals”. Aquí ja el públic va deixar-se anar, i va celebrar el retorn de la banda amb màxima energia, tot i que sense aixecar-se del seient.
A partir d’aquí van anar introduint èxits de tota la vida: París, Muñeca de trapo, Deseos de cosas imposibles, o Rosas. En aquest tram del concert, hi va haver intents per part del públic d’aixecar-se a ballar, però van ser hàbilment aturats per part dels treballadors de seguretat.
Tot seguit, van baixar les revolucions amb cançons intimistes del seu últim disc, com ¿Lo ves? o Diciembre.
Abans d’interpretar Playa, la Leire es va atrevir a comparar les platges de Sant Feliu de Guíxols amb les seves, les del País Basc. Des d’aquí no ens posicionarem.
Després de Puedes contar conmigo i la Niña que llora en tus fiestas, van fer la primera de les sortides de l’escenari. Vam respondre els crits del públic amb Loa Loa, un fragment d’una cançó de bressol basca. Van seguir Jueves (acompanyada pel flaix de les càmeres del públic), El primer dia del resto de mi vida, i Abrázame.
I ja després de l’última sortida de l’escenari van acabar amb 20 de enero i Cometas por el cielo. Aquí el públic ja es mostrava ansiós per aixecar-se, però amb vergonya de fer-ho. Ara bé, la intensitat de l’última cançó va fer oblidar totes les prevencions i, comprensiblement, tot el públic (alcalde Motas inclòs) es va aixecar, eufòric, per recordar, durant només 30 segons, el que era anar a un concert abans de la pandèmia.
