Mai les nostres emocions havien estat tan sacsejades. La nostra antiga normalitat ens regalava aquella relativa estabilitat emocional que, tot i les seves pujades i baixades, vam arribar a acceptar i fins i tot a controlar. La treva que ens va regalar l’estiu, ens va retornar aquesta control de les emocions de manera enganyosa. Potser amb mascareta i amb certa prudencia vam poder tornar a fer una vida força normal, dins la nova normalitat, tot i que no acabo de trobar el veritable sentit a la paraula normal que de normal no en té res.
Però ara hem tornat a entrar en aquesta espiral inacabable, que va girant sense anar enlloc, en la que ens sentim perduts i tornem a ser els protagonistes d’aquesta pel·lícula de ciència ficció en la que no acaba mai de sortir el The end. Escoltem les notícies amb la minúscula esperança que potser en diguin alguna de bona, i quan més les escoltem, més ganes tenim de deixar-les d’escoltar. Els que manen continuen jugant a la partida de l’assaig- error amb un virus que juga a unes cartes que no coneixem i una colla d’espectadors que encara no han entès que aquesta partida la juguem tots. Senyors continua el joc, esperant que tard o d’hora, guanyem la partida encara que només sigui per la sort del “novato”.
