Ahir vam emetre el segon Govern i Oposició. El programa de Ràdio Capital en què confrontem l’alcalde amb el cap de l’oposició. El títol no és massa críptic, que diguem.
Dos dies abans de l’emissió del programa per la ràdio i per diferents plataformes en línia, ja vam publicar un parell de vídeos dels protagonistes. En un d’ells, l’actual alcalde deia (a petició meva i a mode de broma o trampa) que és plantejable que ell es presenti com a candidat a l’alcaldia pel PSC.
Si heu vist el programa, veureu d’on ve la pregunta i la resposta.
El que m’ha sorprès, és la reacció hiperventilada d’alguns polítics locals, però també d’àmbit nacional, que no poden concebre que es digui una cosa així (em consta que algun moviment tectònic hi va haver, quan Juli Fernández (exalcalde de Palafrugell) no va negar un possible pacte amb Esquerra.
I dic jo… on queda el discurs que diu que la política local la fan les persones i no pas els partits? Per què si dos partits antagònics comparteixen model de poble no poden pactar, només perquè els seus partits no ho permeten. I donat el cas, ¿per què no es trenca el llaç amb el partit, quan el projecte de dues persones molt representatives d’un poble que comparteixen visió, però un ens llunyà els impedeix treballar plegats en benefici comú?
Segurament són preguntes ingènues, però sovint, és en allò més simple on hi ha més respostes més elaborades i penso que no estaria malament provar fórmules alternatives a les actuals. Al capdavall, va ser Einstein que va dir que si es busquen resultats diferents, no s’ha de fer sempre el mateix.
