Benvolguts oients de Ràdio Capital, estic convençut que no hi ha estació d’estiu que, un dia o altre, uns quants de nosaltres no acabem dient una cosa semblant al que hi ha escrit a l’epitafi de la tomba de Dorothy Parker. “Perdona tota aquesta pols”. A vegades, som nosaltres els que hem de dir-ho. A vegades, són uns altres els que ens ho diuen perquè són ells els que ens empolseguen. I encara, hi ha vegades que no cal que ho digui ningú perquè, any rere any, estiu rere estiu, hi ha els bufaruts de vent que sembla que aixequin tota la pols del món per venir a saludar-nos. I hi ha, també, unes quantes onades de pols sahariana que venen de molt lluny i que cauen a sobre de tots nosaltres. I, també, és clar, damunt dels nostres vestits i dels nostres cotxes.
Però si alguns a vegades ens sentim dient: “Perdona tota aquesta pols”, és perquè hi ha també la pols que aixequem involuntàriament quan caminem amunt i avall de passejos, camins i platges. I hi ha la pols que aixequen les nostres criatures o els nostres gossos quan juguen i corren esverats. I hi ha els remolins de pols que aixequem involuntàriament amb els nostres cotxes.
Una de les imatges que trobo més entranyables de cada estiu, una imatge que trobo també que fa estiu, es repeteix a molts de llocs cada dematí a primera hora. La imatge és la d’un home -perquè generalment és un home- dret i en silenci, vestit amb una granota o no, regant calmosament amb una mànega d’aigua un passeig, un camí o un lloc on encara no ha començat a passar gaire gent, però on tothom sap que hi haurà molta gent que acabarà passant.
I si he escrit que trobo que aquesta imatge es entranyable, és perquè em fa l’efecte que la civilització és bàsicament això: provar de fer més agradable i més còmoda i més senzilla la nostra vida, però també la vida de tots els altres.
Torno a Dorothy Parker. Ningú no escriu un epitafi pensant només en ell mateix. La civilització també és sobretot això. Parker, naturalment, no pot fer res per aturar aquella pols: és pols ella mateixa i ara potser ja ni a ser pols arribi. Ben mirat, però, els epitafis sovint són únicament això: una gracieta d’aquells que ja no hi són, un recordatori que ens ajuda a fer memòria de la traça i de l’enginy que tenien, un últim missatge que ens diu: “Jo ja he fet tot el que he pogut: au, vinga, tu que encara pots, pensa en mi un moment i recorda’m.”
