S’acaba l’últim seminari abans dels exàmens de Nadal. Dues alumnes s’aixequen i em demanen per parlar 5 minuts. Fins aquí tot normal, res a destacar, però allò que em fa reflexionar, i allò que determina que avui estigui fent aquesta notícia per ràdio capital són les dues temàtiques de cada una de les joves que em van venir a trobar.
Per una banda, la primera, veïna de la nostra estimada comarca, em pregunta si sé d’alguna alternativa al transport públic per arribar a Barcelona. Els preus d’aquests i la manca de Seguretat d’alternatives com cotxes compartits, fan que aquella jove es plantegi si pot seguir o no els estudis. No es pot pagar el transport, públic, i recalco, públic. No pot viure a Barcelona, i tot I que per mèrits propis a aconseguit entrar a una carrera amb una nota d’accés molt alta, potser l’haurà de deixar.
En segon lloc, i encara pensant amb la situació de l’alumna anterior, arriba el seu company amb una pregunta sobre una oportunitat per ser assistent de recerca. Deixeu-me fer un “spoiler”, la pregunta segueix fent referència a la precarietat del jovent. En aquest cas, l’alumne em mostra un correu en el qual un professor universitari li ofereix la possibilitat de treballar com assistent de recerca a canvi del que ell denomina, un sou competitiu. Us ho tradueixo, treballen 4 alumnes, i el que ho faci millor cobra, els altres res. Això si el resultat i el reconeixement tot pel professor.
Doncs bé, això, és el dia a dia de la nostra joventut. Això són dos exemples de situacions de precaritat del món universitari, perquè per mala sort tot hi hem passat. I el pitjor de tot, és que quan em pregunten si tinc alguna solució els he de dir que no. Perquè la realitat és que sent professor associat i afegir-hi la meva condició com a jove, fa que estigui a la mateixa situació de precarietat que ells.
A tots els representants públics d’aquesta comarca i país, si us plau, si volem futur, hem de defensar al jovent.
