Últims dies del mes de novembre. Abans no em passi per alt, si els agraden els llibres, pensin que el primer cap de setmana de desembre, en el pavelló Firal de la Bisbal, se celebra la Fira Indilletres. Tots dos dies, dematí i tarda. Aquest any és la sisena edició, hi participen 46 editorial catalanes i independents d’arreu dels Països Catalans, cadascuna amb els seus llibres; també, les tres llibreries que hi ha a la Bisbal. Inaugura la Fira, el cineasta Albert Serra. Durant tot el cap de setmana hi haurà debats, tertúlies, cinema, actuacions musicals i una quinzena llarga de presentacions. ¿Volen saber coses sobre els Premis literaris, sobre Jacint Verdaguer, sobre la millor època de la història dels catalans, sobre Canigó i Verdaguer, sobre la literatura i l’Empordà? Entrin al google, posin Indilletres i mirin la programació. L’any passat, diuen que hi van anar més de cinc mil persones.
I ara que parlo de llibres i ara que som cap al tombant de l’any, sempre em ve el cap el títol de la secció que Josep Pla tenia a la Revista Destino. Es deia Calendario sin fechas, va sortir de 1939 a 1975. No fa pas tant, Xavier Febrés va fer-ne una selecció, va escriure un pròleg i va publicar la selecció que havia fet d’aquests articles en un llibre. Com va ordenar-los, però? La secció es deia Calendario sin fechas, com ja els he dit, espero que no contradigués l’autor i no se li acudís ordenar-ho segons la data.
Com que avui tenim la sort que és fàcil trobar tota la col·lecció de la Revista Destino a l’ordinador -sempre és clar que es vagi a l’hemeroteca adequada, se m’ha acudit veure què va escriure Josep Pla el 4 de desembre de 1975. Com ja saben,és l’endemà que el General Franco morís. I com també saben, l’endemà que la dictadura continués. I així fins als nostres dies. Atado y bien atado, tal com va dir el Generalisimo. Això també ho saben.
L’article de Josep Pla es titula El proteccionismo providencial. Però Pla no parla de la dictadura, sinó del temps. Comença aixÍ:
“D’ençà que tinc seny i que camino per aquest país, no recordo que hagués trobat ami un novembre tan absurd com el d’enguany”.
Naturalment, jo ara els ho estic traduint. Si el novembre de 1875 va ser un novembre tan absurd va ser perquè durant totes les fires de Girona no va caure ni una gota d’aigua. “Després del fracàs de les fires gironines”, continua Josep Pla, “ vam passar un dies que van tenir el mateix caire. Va venir l’estiuet de Sant Martí”. L’estiuet va ser literalment magnífic, fins al punt que Josep Pla mateix va veure molta gent que es banyava a les platges de la Costa Brava .
Com tants altres homes d’arrel pagesa, Pla no para de fer referències a la sequera. En continua parlant un cop l’estiuet de Sant Martí s’ha acabat. Arriba la tramuntana. Ara deixo de traduir:
“La tramontana sopló durante cuatro días seguidos, pero en un momento determinado encontró los naturales obstáculos meridionales y se invirtió la dirección del viento. Empezaron a soplar los inevitables vientos del Sur y este país entró en los días neblinosos. El viento era flojo y una humedad depresiva lo impregnaba todo. En los arbustos boscosos, las telarañas —el Norte no había podido con ellas— tenían unas pequeñas gotas y un extraño silencio —un silencio de convalecencia— dominaba el espacio. La niebla se hizo cada vez más densa. Llegó a penetrar en las casas. Tomó un aire fantasmal. La frialdad se extendió. La gente, la poca que circulaba por las calles, empezó a encogerse. El grado de humedad fue tan elevado que cayeron unas gotas de la neblina, que acabaron por alternarse con pequeños chubascos de lluvia auténtica, muy intermitentes. El tiempo neblinoso duró tres días. La cara de los payeses se aclaró. La humedad y la llovizna dieron a los nabos para las vacas un aspecto muy vivo. La sensibilidad de las plantas es inmensa. En un momento determinado creímos que la lluvia se instalaría seriamente. Las esperanzas eran generales, pero no ha sido así.”
Un xic abans es pregunta com podem aturar la tramuntana, aquesta endimoniada tramuntana que allunya els núvols. Una de les solucions ja va plantejar-la Carles Fages de Climent en El sabater d’Ordis. Donat que no la podem aturar, potser podríem dirigir-la com provava de fer el sabater, talment com si fos un director d’orquestra. Pla diu que això no és viable, com també sabem tots.
La segona solució, però encara té menys sentit. Va idear-la un tècnic. Pla escriu que aquell tècnic va proposar aixecar una paret damunt del Pirineu entre el Rosselló i l’Empordà. La cosa era tan absurda, continua Pla, que al començament va haver-hi qui va pensar que la iniciativa provenia d’algún humorista de Figueres, del senyor Cardona, por exemple, que a l’Alt Emprodà, es considera que és l’humorista més superdotat de tots. Però no, la idea era d‘un tècnic. Estem en mans de qui estem.
I ja es veu que, per més que el temps passi, els últims dies de tardor de l’any 1975 van ser com els del 2023, 48 anys més tard. Els tèncics no ens solucionaran mai res. Els polítics, tampoc. I amb els peridoistes tampoc no hi comptin. I els que patim les inclmenències del temps, com els pagesos d’avui o del temps d’en Pla, estem en mans de la providència. Estimats oients de Ràdio Capital: som sempre allà on érem.
