Dimecres, 7 de febrer. Gairebé les 8 del matí. A aquesta hora, condueixo en ple Eix Transversal, a l’alçada d’Espinelves. Ràdio Capital de l’Empordà és plena d’energia, però encara no arriba fins aquí dalt, així que faig zàping entre les dues emissores generalistes que posen la ràdio en català a milers d’oients de distància de les que ens arriben de fora. De cop i volta, em sacseja un “Bon dia, Són les 8”. És en Bassas. L’han convidat a Catalunya Ràdio per parlar del seu llibre i la Terribas li ha cedit el micro. Automàticament, aquella veu i aquella frase m’impacten i em transporten anys enrere. La ràdio no necessita res més.
El blind medium pels anglosaxons, el mitjà cec, té aquestes coses. Formem part d’una audiència, som un entre molts, però la ràdio ens parla a cadascú de nosaltres. És una de les virtuts del mitjà sonor per excel·lència: el vincle personal, la relació íntima que estableix amb l’oient. “Sembla que em parlin a mi”, em diuen els alumnes de periodisme i comunicació audiovisual. Sí, la ràdio ens parla. I allò que ens diu, queda. Avui Dia Mundial de la Ràdio necessito molt poc per tornar a moments viscuts amb la ràdio, dins i fora. L’anomenat mitjà secundari perquè ens permet fer altres coses mentre l’escoltem, fins al punt que potser no hi posem tota l’atenció, però que sempre hi és, acompanyant-nos. Avui, Dia Mundial de la Ràdio, revisc molts instants i em quedo amb imatges de fa anys, de petit, amb la mare, de bon matí, tot esmorzant, escoltant les grans veus de la ràdio d’aquell temps.
Dia Mundial de la Ràdio. Celebrem-ho. Però no ens adormim. Entre 1927 i 1932, Bertolt Brecht va compilar diversos escrits en el seu assaig “Teoria de la ràdio”. Alertava de l’ús propagandístic i de les limitacions que la societat burgesa i capitalista li imposava. Brecht reclamava un mitjà de comunicació que anés més enllà de la simple difusió de segons quins missatges. Han passat 90 anys, però mai és sobrer recordar les tesis de Brecht.
Feliç Dia Mundial de la Ràdio.
