Just avui fa un any encetàvem aquest dia amb aquest mateix programa i llegint un manifest que vam signar conjuntament les 6 emissores que ens vam engrescar per primera vegada en aquesta bonica iniciativa conjunta. Al manifest hi vam reclamar més compromís de les administracions amb la ràdio de proximitat, però sobretot, més seguiment i exigència per part de les persones dels pobles i ciutats als que servim.
Avui doncs, em permetreu que engegui aquest programa amb un comentari estrictament personal. Jo vaig començar a conèixer i viure la ràdio l’any 1992, setmanes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona. Ho vaig fer a Ràdio Begur de la mà d’en Joan Carles Caner i en Pere Molina als que mai els hi agrairé prou la llibertat de fer el que em va donar la gana, perquè ells van interpretar que devia anar bé a l’emissora. Allà hi vaig aprendre a jugar, a inventar, a remenar aparells antenes i fils i a preparar-me per saltar a la ràdio professional. Després de guanyar un concurs de DJ’s dels 40 principals, vaig aterrar a l’emissora musical més rellevant del país i si a Begur vaig aprendre amb llibertat, a Girona (amb alguna estada a Madrid) hi vaig aprendre a partir de la disciplina. També guardo com un tresor les paraules d’en Ramon Iglesias (el cap d’informatius) quan em va dir “Només et falta llegir molts diaris per aconseguir arribar allà on et proposis” i guardo també les bronques del meu cap, l’Isidre, quan entrava a la fonoteca on jo hi arxivava discos i mentre em canviava d’emissora em deia “menys Mikimoto i més Fernandisco”. Acabada l’etapa a Girona i havent passat també per M80 Empordà i per la SER fent el Carrusel Deportivo, vaig fer maletes cap a Barcelona per anar cap al Grup Flaix.
Només arribar em van fer canviar de nom perquè a Flaix no em podia dir Curanta, sinó que seria en Miquel Girona (el meu segon cognom) i amb això i quatre mastegots més em van baixar els fums d’estrella mediàtica local. Amb tot a lloc, vaig entendre el que és la màgia de la ràdio. Aquella emissora que despertava l’admiració i enveja de tot el sector de la ràdio, era en realitat una petita família amb una ambició i una feinada de por, a canvi d’uns recursos més propis d’una fireta que no pas de la gran emissora que escoltàvem. Però teníem clar que allà on uns hi tenien pasta, nosaltres hi havíem de posar idees, certivitat i moltíssimes hores de feina. De fet, en dèiem el Vietnam radiofònic.
Acabada l’etapa a Flaix i a la recerca d’una feina més balsàmica, me’n vaig anar a Ona Catalana. A punt d’engegar la cadena, en Joan Ramon, en Manel i jo ens vam dedicar a projectar i instal·lar les diferents emissores que la cadena tenia pel país i acabada aquesta feina me’n vaig convertir en el cap d’emissions, fins que el 2003 (i mesos després de posar en marxa Ràdio Capital) vaig tornar a la SER. A Ràdio Barcelona. Allà m’hi vaig estar 3 anys ens els que hi vaig aprendre a desenvolupar la creativitat en la publicitat, en accions comercials, en màrqueting, en esdeveniments. Però d’allà en vaig sortir esgotat fins el punt de buscar-me una feina (la que faig actualment) allunyada dels micròfons, mantenint, això sí, la petita flama de Ràdio Capital que continuava en marxa.
Més enllà d’aquesta història laboral segueixo col·laborant amb Catalunya Ràdio i amb RAC 1 i sobretot, des d’aquell maig del 2015 que el meu soci i amic Juli em va engrescar a treballar amb la informació local més enllà de la música, Ràdio Capital és la ràdio. És la meva ràdio i la de tots els que la fem a dia d’avui.
Per què us explico tot això? Doncs perquè a la ràdio l’han volgut matar moltes vegades i només han aconseguit transformar-la, però mai matar-la. Perquè la ràdio és una finestra sonora per la que hi passa la vida cada dia. La ràdio és a la comunicació, el que els llibres a la cultura. Un mitjà total, que t’explica el que passa, però a més, estimula el teu cervell a construir la imatge de tot allò que tu li fas arribar només amb la veu.
Jo no sé si l’any que ve seré aquí fent aquest programa, com no sé si Ràdio Capital serà una gran emissora o el petit projecte que tant ens estimem. Però us puc ben assegurar que mentre hi hagi gent que pensi en gran com la que tenim, seguirem fent una gran ràdio per persones que creuen que la vida, és quelcom més que allò que passa entre que naixem i morim. Per això volem fer una gran ràdio. Perquè la ràdio és la vida. És la meva vida.
Que passeu un gran dia mundial de la vida, un gran dia mundial de la ràdio!
