Els que vivim en el troc de la península que exclou Portugal tenim el costum de mirar aquest país com si fos el nostre germà petit o el fill de la madrastra, no només nosaltres, la resta de la península, sinó bona part d’Europa. I no som prou capaços o no en tenim costum com ja he dit, de reconèixer la quantitat de virtuts d’un poble que sense fer soroll ni presumir de res, va fent el seu camí polític, sanitari, social, cultural amb una fortalesa i rotunditat que es va convertint en bellesa o eficàcia. Penso ara en el disseny de cartells, de noms de botigues, d’etiquetes de productes o de vins ; passo revista a la seva capacitat de recuperació política o als darrers encerts del govern que han deixat a tothom sorprès. Recordo la meravella dels petits pobles de l’Alentejo que no han fet malbé les anomenades “reconstruccions modernes” i han sabut conservar des dels edificis nobles i els monuments històrics o religiosos fins a les casetes mes humils del mes humil dels pobles.
Jo soc una enamorada de Portugal i ja ho era fins i tot en els sinistres temps de la dictadura sempre al costat de la nostra. Potser per això i per veure en que acabaria aquella revolució dels clavells que va irrompre en el nostre mon sense provocar en el gran públic l’entusiasme que mereixia vaig anar-me’n a Portugal a veure soldats amb els clavells al canó del fusell. Ja llavors nosaltres miràvem als portuguesos sempre amb un punt de superioritat quan no de superioritat sencera reservant el punt per una mena de menyspreu que en bona mida encara dura.
I si, vaig estar a Lisboa quatre deliciosos dies que vaig viure al carrer mirant, compartint, descobrint el que encara trigaria a conèixer a casa nostra. Quatre dies que varen ser una font de coneixement del que es pot fer quan el respecte es a la base de la forma de comportar-se en privat i en públic. O al menys axis ho vaig viure i no vaig llegir enlloc que tot el que es va aconseguir no tingues aquest to col·lectiu d’esperança, d’alegria i de seguretat perquè havia arribat l’hora del poble.
Aprofito els voltants del dia 25 d’abril, l’aniversari de la revolució de 1974 per dedicar a Portugal, aquest poble tant proper nostre, l’elogi del seu saber fer i saber viure , sense importunar ni insultar ni organitzar permanentment el tipus de desastres en la convivència social que nosaltres muntem per un canvi d’opinions i d’idees i no diguem en una controvèrsia, sobretot en l’àmbit polític.
Pels que em quedat fastiguejats per la nostra manca de respecte i la de saber escoltar amb atenció a qui parla, uns dies a Portugal ens fan recordar que el que enyorem tant es possible. Que el meu homenatja tan sincer serveixi per recordar-nos les virtuts de la convivència d’un poble pel que tan poques vegades tenim la generositat de reconèixer-les-hi.
Si teniu ocasió i no hi heu estat mai, quan acabin les limitacions de la Covi19, doneu-vos el gust de passar uns dies a Portugal, una molt bona manera per acabar aquest malson i emprendre el camí de la normalitat.
Temps de lectura: 2 minuts
