El millor de l’ofici de publicar discos és viure de prop la creació d’obres musicals i gaudir-les en secret abans que arribin a totes les orelles. Quan un disc s’acaba publicant, les cançons que conté al teu cervell ja són veritables himnes. I això passa encara més si les cançons et toquen tan de prop com en el cas de “La Serra dels Perduts”, el disc que els Fetus acaben de treure just aquest cap de setmana. Com a cruïllenc d’origen i de cor, m’emociona escoltar, convertida en cançó, aquella llegenda de les Rabioses que el meu pare m’explicava de petit. O la carta d’amor al Daró que és “Riu d’or”, amb la poètica imatge de la llera cursiva de Gualta, allà on es fa palès que el Ter ens roba. Resumint, quan publiques un disc que t’encanta per la via musical però que a sobre connecta amb el teu ADN més profund, el plaer és doble. I a mi m’ha passat aquesta setmana amb el nou disc dels Fetus, on sospito que tots els empordanesos hi trobarem un bocí de memòria personal. Gràcies, amics!
