Un parell de dies abans de Sant Joan, es va saber que una tortuga babaua havia fet niu a Sa Riera. És una notícia de les que fan feliç i que per aquells circuits estranys que té el cervell ens retornen a la infància. Tots tenim la memòria farcida de dibuixos i documentals en que unes tortuguetes fugen esperitades cap a mar, un cop eclosionats els ous, on arriben venturoses després de nombrosos perills.
A Sa Riera va venir una gent del CRAM, van desenterrar el niu, se’n van endur uns quants ous, el van tapar i van vallar el tros de plaja. El procediment és l’habitual. Que una tortuga anidi al nostre litoral és un episodi rar, però que, des de fa uns anys, va passant. Els especialistes diuen que això es deu al canvi climàtic, i que és probable que vagi en augment. S’intenta doncs estudiar què passa. Retirar els ous son assegurar el naixament a terme, per fer investigacions, i els petits es mantindran fins al cap d’un any, per monitoritzar-los i marcar-los per a futurs seguiments. El dia que s’alliberin, es farà una gran festa, on es convidarà a participar a la gent, el que farà la delícia de famílies senceres, especialment dels petits que hi assistiran. Tot això, que podria semblar una cosa positiva, però en realitat duu implícit un rerafons preocupant. Jo de tortugues no hi entenc, però l’amic Manel Gazo, que és un Professor i Investigador del Dept.de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona, i un expert en bèsties i monstres marins, m’explica tot el que es fa en nom d’assegurar la conservació de l’espècie, en realitat es tracta de recerca. Ell es demana amb quin dret nosaltres -els humans- decidim que sabem millor que les tortugues on han d’anidar, i argumenta com pot afectar la viabilitat del niu si se n’enretira el 20, 30% d’ous. A més, a més, m’explica que el problema de l’espècie aquí al nostre mar en realitat es deu a la pesca, i que és totalment irregular que qui gestioni tot el procés sigui una empresa privada en comptes de la Generalitat, com tocaria. A mi, tot això em fa rumiar, perquè a mi, les bèsties en general m’agraden. Soc la que em comunico amb els gossos, amb els gats, els cavalls i els ocells. No els humanitzo, sinó que m’entenc com una més, els homes com una espècie entre tantes altres, i amb els mateixos drets de viure en aquesta petita parcela de mon que ens ha tocat. Si la tortuga posa 100 ous, i n’hi treiem 30, perquè creiem que en sabem més que elles, és que ens sentim superiors. Nosaltres, l’espècie més mortífera de totes, decidim sobre el que ens envolta, ho modifiquem, ho alterem, ho espatllem tantíssimes vegades, i encara ens disfressem de salvadors del mon. Potser és que soc una il·lusa i tinc un fons molt anarquista, però jo si veig una tortuga fer niu, us asseguro que no trucaré a ningú, i que els ous facin la fi que els toqui segons el que la seva mare i la natura i les lleis de Darwin hagin volgut, perquè crec fermament que en aquesta vida tothom ha de fer el que li plagui, emprenyant el mínim als altres, i això també vol dir deixar en pau a les pobres bèsties.
