Quan vaig començar a escriure aquestes ratlles la tramuntana no parava de bufar a pertot. Era divendres. Bufava des de dimecres. Semblava que bufaria encara alguns dies més. Cada dematí havia estat igual: a primera hora, el cel era clar. La tramuntana arribava tard, cap a les deu, si no a quarts d’onze. La vida funciona d’aquesta manera, té aquestes coses: tothom parla de pluja des de fa mesos, tothom vol que plogui des de fa mesos, però no només no ha plogut o ha plogut ben poc, sinó que la tramuntana va venir a eixugar el país, a assecar les últimes basses, a vinclar els arbres, a arrossegar fulles i papers, a tornar boja o a enerbar la gent i a fer la feina que sovint els escombraires, no, els escombriaires, sinó els escombriaires no tenen temps de er. I la brigada municipal tampoc.
La tramuntana sempre ha portat un bon pretex per encetar una conversa. Se’n queixen els últims pagesos, que aquest any han sembrat molt tard, se’n queixa molta gent, de tant en tant sembla un bon recurs per a alguns columnistes com jo. La setmana passada, estimats oients de Ràdio Capital, bufava la tramuntana, quan jo començava a escriure i a pensar en aquesta columna.
-Heu vist quin vent? –devia dir més d’un quan entrava en un lloc.
-És tramuntana –li devia contestar algú que sabia de què va i que tenia ganes de fer-la petar una estona.
Fa temps que sento gent que elogia la tramuntana. Són gent que van d’empordanesos i que potser no ho són o que no en són tant, gent que imita Pla i que, com Pla, vol impressionar els de Barcelona. I, si pot ser, de passada, són gent que vol aprofitar que impressionen perquè els altres, barcelonins o no, paguin alguna cosa i ells en puguin viure.
Va haver-hi un temps que en aquest país la tramuntana tenia una mica més de sentit. El país era ple de basses i del que en el Baix Empordà en dèiem aiguamoixos i no aiguamolls. I aiguamoixos, basses, rieres, rierols, sèquies i torrents eren plens de rantells, vulgus mosquits, del que encara no en dèiem ni microbis ni virus i del que no en dèiem mala olor, sinó bafarada, pudor, ferum, catipèn i fins i tot pestazu o pestarada. La tramuntana s’enduia tot això amb molta més eficàcia que no ho fan avui molts remeis naturals, molts ambientadors i molts insecticides. I de passada, en un temps que els abrics eren escassos i cars i que la gent sabia que abrigar-se amb una saca és més aviat incòmode, la tramuntana feia que tothom es quedés a casa i que les famílies no necessitessin que arribés el Nadal per tornar a trobar-se. Potser no hi havia tanta joia i tanta alegria com tots ens posem d’acord a dir que hi haurà aquests dies, però em fa l’efecte que hi havia una mica més de sentit comú: el pa tenia gust de pa, el vi els graus que ha de tenir un bon vi, i la tramuntana era un vent fred, encara amb més graus, que podia bufar una setmana seguida. I la gent no l’elogiava o la criticava, sinó que hi convivia. Tal com alguns fem encara amb totes les misèries i les poques alegries que hi ha en aquest món, sabent que la vida és això i que hi podem fer el que hi podem fer perquè les solucions fàcils tenen molt més de fàcils que no pas de solucions. I també se les emporta ben fàcilment qualsevol tramuntanada. O el pas del temps, que és el que celebrarem també d’aquí a uns dies.
