Veient les noticies de les diferents cadenes i sobretot els comentaris dels que intervenen en els grups per comentar aquestes noticies, no deixo de jugar a veure si endevino de quin costat es posaran els nous convidats, perquè dels antics ja no cal ni que m’hi fixi, es com si portessin el que els hem sentit dir, dibuixat a la cara.
Fins on arriben els camins per influir en la gent? Fins on estan disposats a arribar els que reben pressions per parlar a favor o en contra d’un personatge, d’una actuació, d’una llei o d’un grup polític?
Es així com arribo la conclusió de que tot serveix per influir en el pensament dels altres: des de la mes elaborada publicitat dirigida a un públic multitudinari fins al savi mes vell i retirat que potser algun dia parlarà al públic. Valen fotos, pintures, paraules, frases fetes, referencies, comparacions, presentats en cartells, pel·lícules, novel·les, poemes i cançons, escrites o inventades per persones manades o per la infinitat de voluntaris que hi ha al mon capaços de carregar-se a un personatge que ni l’han vist actuar, ni els afecta el que ha fet, ni te idea de que al fer-ho hagi comes un delicte. Per posar un dels mil exemples dels que parlen però no han passat el control de veritat i menys encara de qualitat, utilitzant informacions poc honestes i desinteressades o d’altres que podessin mostrar com a penyora de la veritat del que es parla.
Tot això pensava en acabar El fill del xofer de Jordi Amat que he llegit en molt poc temps perquè son les noticies i embolics econòmics de gent de la meva joventut que al menys de vista o en fotos als diaris, els conec a tots. Fins aquí tot correcte, però en acabar el llibre a la segona meitat, a l’autor sembla ben be que si li hagi acabat aquesta virtut dels biògrafs, que sense jutjar a ningú ens van dibuixant la vida, els problemes, els malsons i la tragèdia o el happy end de la seva vida sense que intervinguin les seves pròpies opinions i molt menys el fàstic i pavor que els hi provoca cada una de les accions del protagonista, una vida que ja ens ha mostrat utilitzant una negativa subjectivitat que ho esborrona tot. Fins a tal punt d’odi i inutilitat que al final el lector es posa a favor del pressut delinqüent. Quan dic lector, vull dir jo.
En aquest cas fins i tot hi ha des del començament una tesi que defensar i es que la venjança pel mal tracte rebut del pare es fa present en cada una de les accions o treballs que com a tal sí necessitarien del judici de l’autor, però gairebé no compta que la víctima, Alfons Quintà, hagi fundat i donat a TV3 els millors anys de la seva vida, o que hagi sigut el primer periodista encarregat de Catalunya en el diari El País entre moltes altres feines de les que si sabem els atacs de geni i mal humor i la infinitat de mini bestieses que es permetia fer cada dia en plena feina. Molt interesants però insuficients per conèixer perquè un personatge que ens havíem mostrat amb tants episodis tràgics i públics interpretats com a venjances per la conducta del pare era reclamat pels grans inversors en mitjans de comunicació dels anys 1970 a 2005.
I es que en escriure sobre els altres per fer-ne un retrat creïble d’ell i de la seva època lo que fa mes falta no son tant les referencies, les notícies directes del protagonista o del seu entorn, sinó saber i arribar a deturar els sentiments mes íntims, inexplicables quasi sempre, que aprofiten qualsevol ocasió per saltar les barreres que cada qual instal·la al voltant del seu cor i del seu cap per tenir en pau la seva intimitat, perquè com tothom sap serveix de molt poc per explicar la vida dels altres.
