La vida és una encadenació de casualitats que ens modelen en funció de la nostra
permeabilitat. Sense Twitter, jo no hauria conegut el Club Birderberg, un grapat d’amics
naturalistes que, al llarg dels anys, han aconseguit que, sense saber-ne res al
començament, ara pugui identificar força ocells i tingui una munió de coneixements sobre
natura. Sense la meva família, no sabria diferenciar una flor d’una altra, i per descomptat, no
podria ni endevinar si estan contentes o si el lloc no els agrada. Sense la pandèmia, no
hauria agafat tanta tírria a estar-me a dins, ni hauria necessitat tant estar a defora, descalça,
remenant i olorant la terra.Sense Instagram, no sabria ni podar arbres ni fer parets de tanca
amb les branques sobreres de la poda. Sense els amics dels amics, no sabria collir olives.
Sense la crisi climàtica, no hauria après a resclonar menys, a observar la memòria de
l’aigua, a fer basses, és a dir, tot el que ara sé per fer que la terra pateixi menys la set.
Sense haver estat al Japó, no sabria apreciar els contorns arrodonits dels terrenys que no
han estat allisats per força, ni els detalls més minúsculs com la molsa o el líquen, i m’hauria
perdut un grapat de coses.
Alguns diran que tot això son minúcies, que el canvi és tan a petita escala i té un impacte
tan restringit que en termes maximalistes no serveix per gaire res. Però jo avui tinc un jardí
que no és un camp de futbol amb gespa perfecta, però que està ple de margarides, de
menta, faves, i orquídies salvatges, que vol dir ple d’afarams i d’abelles, i d’ocells, i de vida, i
tot això no hagués estat possible sense tota aquesta concatenació de gent i circumstàncies
que, a jutjar pels resultats, considero feliça
