Poques vegades en la meva llarga vida he viscut un ambient polític tant mediocre com el que estem vivint ni havia vist tants grups suposadament ideològics, tant segurs de tenir tota la raó, tan orgullosos de ser com son i tant carregats d’un cinisme que els permet no avergonyir-se ni de la seva actuació ni menys encara dels seus sinistres orígens. Mai tampoc havia escoltat tants insults, desqualificacions i manipulacions, ni havia assistit a discursos amb tant poca gràcia, sentit comú i intel·ligència.
Serà que ens hi hem acostumat perque tampoc havia viscut mai en una societat amb tant poc sentit crític com per no adonar-se del baixíssim nivell de pensament , reforçat pel profund menyspreu cap al contrari com el que estem vivint cada dia en diaris, discursos i debats televisius.
Suposo que tanta violència dialèctica passarà i tornarem a veure’ns una mica mes tal com som, i recordarem la diferència que hi ha entre un pensament, una proposta, una persona honesta o mentidera, o mediocre i una que no ho es, i amb aquesta esperança vivim perque estem cansats i decebuts i ja portem una temporada massa llarga amb aquesta càrrega tan feixuga que torna l’ambient irrespirable, ho reconeguem o no
No dic que no hi hagi polítics que no valguin la pena, que no tinguin idees brillants i propostes possibles i justes que transmeten amb claredat i seny, que saben trobar camins atractius per aconseguir-les i que segueixen treballant pel be comú i no només per aconseguir un càrrec amb nom, cognom i sou. Però per més que facin sempre queden ofegats pels destralers i nosaltres que vivint aquest ambient dia a dia i any darrera any, ens hi anem acostumant i ho acabem trobant normal i de vegades fins i tot divertit.
Que podem fer perque polítics i ciutadans adquirim o recuperem una mica més d’exigència mental i moral en la vida pública?
La veritat es que no ho sé.
Rosa Regàs
