Hi havia una època que quan anàvem a comprar havíem d’agafar el cotxe per moure’ns a segons quins llocs. Una època en la que els de l’Empordà pujàvem a Perpinyà per anar a l’Auchan. Alguns, fins i tot, anàvem a buscar la llet amb una cantina de plàstic o d’alumini a Ca’n Bonay, que tenia vaques.
Era una època en la que no hi havia Internet i el que compràvem a distància era per catàl·leg i telèfon o a través de l’amic que viatjava a l’estranger, quan viatjava. En aquella època, viatjar per les capitals europees permetia veure a partir dels seus comerços, els trets diferencials de indret i quan compràvem roba a Londres o a Berlin de sobte érem els més moderns perquè allà hi havia roba que aquí no teníem.
En una altra època, no tan llunyana, una llista de la compra sortia un xic més cara que ara, però probablement, el dependent de al botiga guanyava entre 100 i 150 mil pessetes amb les que vivia, si més no, tranquil. També en aquella època, els festius servien per fer festa i els feiners per feinejar i no necessitàvem córrer tot el dia per fer les 1000 coses que fem ara.
Hi havia una època en la que no ens queixàvem per bestieses i en la que no ens importava fer un esforç extra per arribar a fer segons quines quotidianitats i en la que tenir el cd d’un artista favorit costava 2000 pessetes que al seu torn ens costàven unes quantes hores de feina oi per tant, aquell CD era valorat com un petit tresor.
Hi va haver una època en la que no existia la zona de confort (i els perills que implica) perquè simplement, el confort era un luxe que guanyàvem amb esforç i que valoràvem com ara no ens imaginem.
