A vegades llegint la premsa penso que si existís una norma processal que impedís tramitar accions penals que s’haguessin anunciat prèviament per la premsa, s’interposarien moltes menys querelles.
Sovint els fets criminals són noticiables, per la seva gravetat o per l’afectació que pot tenir a un grup de persones. Però el que ocorre sovint a l’estat espanyol és que la notícia és la interposició d’una querella, no el fet criminal per si mateix. Un cop interposada la querella i feta la corresponent fotografia a la porta del jutjat oportú, l’interès va disminuint fins a desaparèixer.
La naturalesa del dret penal fa que qualsevol ciutadà pugui informar al Ministeri Fiscal de fets que puguin ser constitutius de delicte. La naturalesa del paper que com sabem ho aguanta tot, fa que qualsevol hipòtesi criminal pugui tenir entrada en un jutjat mitjançant una querella o denúncia. Posteriorment serà un jutge d’instrucció qui decideixi la seva admissió a tràmit o la pràctica de les diligències mínimes indispensables, com per exemple les declaracions de denunciant i denunciat. És en aquest moment quan existeix l’autèntic examen sobre els fets denunciats i la viabilitat d’una acció penal, però si la intenció era sortir a la premsa aquesta decisió judicial pot ser fins i tot secundària.
Els tràmits processals tenen la seva justificació i necessiten el seu temps, fàcilment desbordats pel pim-pam d’una societat que alimenta el circ mediàtic o que és incapaç de resoldre els seus conflictes d’una altra manera.
