Le Mans ’66

Le Mans ’66 és una altra de les pel·lícules produïdes per Fox que s’estrenen sota el paraigua de Disney, tal com va passar amb Ad Astra. No puc amagar una certa preocupació que pel·lícules com aquestes deixin de fer-se amb la compra de Disney. Dirigeix James Mangold, responsable de Logan. 

La pel·lícula ens narra la disputa entre les companyies Ford i Ferrari per tenir el millor cotxe de carreres per guanyar les 24 hores de Le Mans a mitjans dels 60. Matt Damon interpreta a Carroll Shelby, el primer pilot nord-americà en guanyar el Premi de Le Mans i dissenyador i constructor de cotxes tan importants com el Ford GT o el Shelby Cobra. Christian Bale interpreta al pilot Ken Milles. La cooperació entre Shelby i Miles va fer que fossin capaços de plantar cara a Ferrari.

Le Mans ’66 és un drama esportiu èpic, de la vella escola, que ens recorda a pel·lícules esportives mítiques com Hoosiers o Rudy, repte a la glòria, d’estil clàssic, en què el petit troba els recursos per imposar-se davant el gran i poderós. Mangold no amaga les seves intencions i fa de Le Mans ’66 una pel·lícula amb una manera i estil de fer cinema de tota la vida, adult i d’entreteniment. En definitiva, un cinema que ja no s’acostuma a fer i que trobem molt a faltar. La seva narrativa senzilla, però molt fluida, ens recorda a pel·lícules de bon rotllo com Green Book, i perfectament la podríem definir com un clàssic de Hollywood.

Més enllà de l’esport, l’automobilisme en aquest cas, es tracta d’una història humana. L’esport és l’excusa per explicar-nos moltes coses. Entre elles una història d’amistat. De fet és curiós veure com treballa aquesta amistat entre els personatges de Damon i Bale perquè mai es verbalitza. Tot i ser una relació professional, el que tenen és amistat, però mai s’ho diuen a la cara. 

Pel que fa a la part tècnica és impressionant. Tant la part visual, com la de so com la de muntatge de les mateixes carreres. Tot i ser dues pel·lícules molt diferents, les sensacions de les curses ens han recordat al Rush (2012) de Ron Howard. Hi ha una escena en concret que no és una cursa, però és quan t’adones i sents la velocitat, parlo de la de quan Henry Ford II puja en el cotxe de carreres. Tampoc vull deixar d’esmentar l’estupenda recreació de l’època, cotxes de carreres inclosos.

Entre les diferents lectures que se li poden treure a la pel·lícula és la part en què se’ns mostra com allunyats estan els directius de les persones que toquen de peus a terra, i com les seves decisions des dels despatxos poden espatllar les coses bones. No sabem si Mangold ha aplicat metallenguatge i també es vol referir al Hollywood actual. 

Pel que fa als actors. Res a dir de Damon i Bale. Interpretacions molt bones i una química excel·lent. D’entre ells destaca més Bale, novament pel seu canvi físic, havia rodat El vicio del poder, i per fer una interpretació més completa que implica tot un llenguatge corporal que expressa el seu personatge. També m’ha agradat Catriona Balfe, encara que m’hagués agradat que fos un paper més present i actiu, i John Bernthal (The Punisher) en un canvi de registre que m’ha sorprès pels seus matisos. Malauradament el seu personatge perd pes a mesura que avança la trama. 

La pel·lícula en el seu títol original es Ford Vs. Ferrari. Però no deixa de ser una anècdota que es veu reflectida en la lluita d’egos en Henry Ford II i Enzo Ferrari, a través de la forma de construir cotxes de cadascú, en cadena el primer i artesanal el segon. 

Le Mans ‘66 és una pel·lícula de superació personal excel·lent que a la seva manera ens vol recordar el paper primordial de la indústria de l’automòbil nord-americana, actualment pràcticament enfonsada. Les dues hores i mitja de metratge passen volant i del seu plantejament senzill en fa una virtut. Fa falta que sigueu apassionats del motor perquè us agradi? No, us ho diu algú que l’única cursa de cotxes que ha vist en una pantalla és la de Cars de Pixar.
Si en voleu més hem fet una ressenya també en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.