He estat uns dies fora del meu estimat Empordà, uns dies que he passat literalment sobre una bicicleta, fent un d’aquells recorreguts llargs, viatjant barato, atravessant tres països d’Europa en bici, cosa que tant m’agrada.
Uns vuitanta quilòmetres al dia sobre una bicicleta dóna molt temps per pensar. Penses primer en el mal que et fan les natges i les mans, d’aguantar el manillar i estar en una posició forçada tanta estona.
Però fora d’això penses en molts arguments més. Alguns de feina, altres de millora personal, altres sobre tu mateix i la vida. Però entre les moltes idees que et vénen al cap, m’ha vingut sovint la del respecte entre usuaris de la carretera. Crec que altres cops ja ho havia indicat: penses en el respecte cap als ciclistes, la seva relació amb els vehicles i els carrils bici. Com que aquests dies he estat moltes vegades a tocar dels cotxes, tractors i motos, conduint amb la bici enmig del trànsit m’ha vingut de nou la idea de fragilitat. Fas la reflexió que diu: només que la conductora o conductor de la furgoneta del costat tingui el més mínim ‘despiste’ m’engega contra el mur, m’estampa contra la barana de la carretera o m’estimba penya avall, directament, i s’hauria acabat en Pere Carreras i la seva bicicleta.
A Europa, que tantes vegades sembla el paradís de la moralitat on tothom fa les coses bé, jo he vist fer disbarats, com passar autobusos, sí autobusos, en trams com el de la nostra via verda. O més coses. Des de la bici, sentint els vehicles a pràcticament pocs centímetres, he vist a conductors, diguem-ne europeus, amb auriculars, alguns fins i tot amb ostentació d’auricuralitat. I com que estàs a tocar dels vehicles també he vist que gent de totes les edats, en aquesta avançada i normativitzada Europa, escriuen whatsapps mentre condueixen. I llençar cigarretes pel vidre, també ho he vist. Tot això a Europa. Però repetiria l’experiència sobre la bicicleta, malgrat la fragilitat. Perquè vas amb aquest bici i entres al cor dels pobles, que és com dir entres al menjador de la gent, o si ho voleu més poètic, al cor de la gent. Sobre la bicicleta sents les converses, sents els idiomes, sents les olors del pa del matí i dels cafès i croissants quan obren en les pastisseries. Sents l’olor de l’herba acabada de segar, o l’olor dels camps adobats, l’olor del bestiar a les granges, o dels gasos prop de zones industrials. Sents els ocells, tantíssims ocells diferents que ni sabies.
Sents els trons i la humitat, la pluja i l’olor de terra mullada, o el so característic que fa l’aire quan t’acostes a un aeorport i un avió aterra. Tot això ho dóna un viatge en bicicleta, d’aquests llargs, de molts de dies i molts quilòmetres, on penses en moltes coses, i la teva integritat, la teva fragilitat.
