Intento anar seguint totes les notícies relacionades amb les tecnologia, les xarxes socials i tot allò que configura el present. Ara estic entretingut amb aquesta denúncia que fa Nova York a les cinc grans xarxes socials, en relació amb els joves, xarxes a les quals acusa de perjudicar-los la salut mental, perquè l’algoritme els fa estar massa atents a les pantalles.
Una altra notícia, també molt recent, és aquest advertiment global que surt des des del món acadèmic, i que alerta que alguns dels universitaris, ja avui, comencen a ser incapaços de llegir textos llargs i complexos. En definitiva, que alguns no serien capaços de llegir un llibre, perquè no tenen temps, o pitjor encara, no el poden seguir o entendre.
La societat ens ha portat a un predomini de la brevetat, sense alternativa. Si podem fer un tuit, millor això que no pas fer un text amb matisos. Si podem, fem vídeos de 45 segons, no sigui que s’enfadi l’algoritme.
Tots ho veiem, en realitat quatre minuts a la nostra vida no són res, però si rebem un audio de whatsapp de 4 minuts ens entra mala llet i ens recorda a un discurs de Fidel Castro. Ja no sabríem què pensar si veiéssim al prestatge un llibre com ‘Guerra i Pau’ o els set volums de ‘A la recerca del temps perdut’, de Proust.
Tot ha de ser breu, petit, assimilable, concís, reduït, diminut, precís.
Fins i tot la gastronomia tendeix a presentar platets amb poca abundància, tret d’excepcions molt recomanables.
A vegades em conviden a fer alguna xerrada als instituts i els professors, bons amics, m’alerten abans de començar. No parlis massa seguit, mira de fer bromes, que costa molt que aguantin l’atenció més de dotze minuts seguits un tema. No passa res, ja ho faig divertit i ens ho passem bé, i els joves no tenen cap culpa d’haver nascut quan han nascut. Difícil feina la dels mestres, ho ha estat sempre.
I jo ja participo de la brevetat, a mi també m’agraden les coses que no hipotequen el meu temps, i per tant, ja em van bé missatges curts i que passin com un llamp al costat meu. Perquè jo també soc fill d’aquest moment de la història.
Però em cabreja que l’ús autoritari del micromissatge, l’absència de matisos, multiplicat per la simplificació, la repetició, acabi esdevinguent una brevetat dels continguts imposada. Un aprenentatge que ja ens ve com a mínim, de l’Alemanya dels anys trenta.
Però el cert és que ens anem rendint a una plena dictadura de la brevetat. Volem vides llaaaaaargues però viscudes en moments microscòpics. Les vacances llargues ens cansen. Els àpats una mica llargs ens cansen. Una obra de teatre que passa de l’hora i poc, millor anar acabant, les pel·lícules, que no durin massa…
Recordeu que abans fèiem servir expressions com “m’estaria hores i hores mirant auqest quadre o aquest capvespre de Sa Tuna?” Ara és impensable: foto i vídeo de 15 segons, un reel ben cuco a instagram, i “con el postureo a otra parte”.
Ja ni els coits són llargs.
Bromes a banda, reflexionem una mica sobre aquesta tendència a imposar la brevetat de les coses, i posem novament en circulació adjectius que valorin la llargària, les lentituds i les abundàncies, davant de tant raquitisme insà.
I paro, que ja m’he passat dels minuts.
