Ara fa pocs dies vaig entrevistar un senyor gran, un pescador jubilat, per una revista que sortirà d’aquí a poc.
No és nou, d’entrevistes els periodistes en fem moltes, encara que potser no totes es publiquin. La voluntat de preguntar, de saber, d’indagar, d’aprofundir, de sentir curiositat per algú que sap coses és molt humana. És la vella pràctica de preguntar i fer públiques les respostes. Compartir, en definitiva, posar en comú.
Em passa sovint quan entrevisto, sobretot gent gran, amb un llarg historial de vivències, que de seguida em preocupa la manca d’espai o de temps que tindré a l’hora de publicar allò
Sap greu que quan vols explicar la trama existencial de tota una vida, d’una vida singular plena de d’anècdotes, raonaments i emocions… i vegis com el mitjà periodístic, per definició limitat en temps i espai, t’obligui a encotillar-te.
Una vida no s’hauria de poder resumir en dues columnes de diari, o en una pàgina, o en un perfil de trenta segons, aquests que tan agraden a la ràdio.
Aquesta voluntat de resumir les vides a pocs caràcters que semblen el Twitter, aquell desig d’anar per feina, em comença a molestar.
Potser, més que una entrevista de diari, li escauria millor un llibre on es pogués explicar amb calma. O una llarga estona de ràdio, amb els seus silencis, les seves vacil.lacions, dubtes, repeticions.
M’agrada, cada cop més, el raonament pausat i complet. L’explicació rodona. Les causes, el perquè de les coses, el detall. En definitiva, el matís.
Per això, perquè jo també em faig gran, cada vegada m’agrada més, i tinc més gust, per l’explicació àmplia. Cada cop em fixo menys en els titulars i més en la lletra petita. Perquè sobretot si el personatge val la pena, i l’entrevistador té esmolada l’eina, voldries que aquell relat fos inacabable. Com les històries que ens explicàvem de petit. En definitiva, reivindico la calma, les bones estones i els bons moments… sobretot si són llargs.
