Amb els amics discutíem si L’Escala era l’alt o era del baix. No és que no hi entenguem, de mapes (tampoc hi entenem gaire), però tenim una tendència innata a posar-ho en dubte tot i a fer sempre una mica de més i de menys, que en la meva humil opinió és l’única manera de ser acceptablement feliç. La discussió de les fronteres entre els mitjos empordans dura de sempre, i si bé és cert que son diferents (l’un és ordenat i manso, l’altre tel·lúric i feréstec, l’un és dolç i l’altre àrid, un evocador i l’altre rotund), son tot de lo mateix. Jo L’Escala no sabria ben bé on fotre-la, és l’Alt i no l’és, quan Sant Martí segur que sí. El cas és que hi crec poc, en les fronteres traçades. En el dia a dia, tant li fa, perquè les fronteres són mentals, moltes degudes a les barreres naturals i les ratlles imaginàries que en tracem a partir seu. Dividim el nostre petit món dient: aquest costat del Montgrí. O aquest costat de la Gola. En aquesta sistemàtica diem-ne més pràctica que racional, Cap Norfeu delimita moltes coses. L’altre dia hi vaig anar. Hi havia un mar llis, tot era florit i passava molt poca gent. Van passar dues marcenques. Feia un dia enterinyat però no prou com per des del cim no veure-ho tot. Al fons, es veien les Medes, que des de l’altra banda semblava que flotaven, llunyanes i diferentes. Jo pensava en Fages quan va dir: “Tot és mesura, ritme, pausa i metre”. De baixada i a l’altura de la torre, al pic del migdia del sol, dos francesos guillats pujaven a carrera feta amb la bici a coll. Ens agrada patir!- me van cridar quan em van sentir riure. No patiu!- els vaig respondre- tot és qüestió de perspectiva!
