La setmana passada es van entregar els premis Les Gavarres d’enguany en un acte celebrat a Mont-ras. El guanyador del guardó Joan Xirgu va recaure en l’investigador Joan Perich, per una proposta de recuperar una recopilació d’articles escrits per Mariano Oliver entre el 1964 i 1975, en català i sota el pseudònim de Pugnau, en els que parlava de la vida i costums de la gent de les Gavarres. Uns articles que, sens dubte, han de ser d’allò més interessants.
Per altra banda, el premi Cirera d’Arboç se’l van endur els organitzadors de la Caminada Memorial Isabel Vila, gent i col·lectius de Llagostera, Cassà, Calonge i la Bisbal. Aquest guardó em fa especial il·lusió per la part bisbalenca que li pertoca, les meves mares del Grup de Dones de la Bisbal, i perquè sento debilitat per na Isabel Vila i per tot aquell episodi precursor de la nostra història moderna que va ser l’anomenat Foc de la Bisbal, la insurrecció armada dels Republicans Federals contra la monarquia constitucional espanyola, liderada aleshores per Amadeu de Savoia.
Però no és d’història, del que voldria parlar avui, sinó de les nostres estimades Gavarres. El premi a la marxa commemorativa ens recorda que no fa tant de temps les Gavarres eren un territori ple de vida i via de comunicació entre les poblacions que la circumden. De fet, els monuments megalítics que hi ha escampats per tot el massís testimonien que des de fa mil·lennis és llar de pobles i cultura. Ara, però, és un territori deixat, tret de comptades excepcions, i sort en tenim que existeix el Consorci de les Gavarres. Personalment se’m cau l’ànima als peus cada vegada que veig l’estat de descomposició de masos com can Mercader o can Coia, per citar els primers que em passen pel cap, perquè són finques que, amb un bon programa de masoveria, podrien haver sigut reflotades i reintegrades a l’entorn, desenvolupant-hi una activitat sostenible i integradora. Però els danys estructurals d’aquestes masies, ara, segurament ja ho fan inviable. Potser si tornem a veure les Gavarres com un patrimoni de tots, aconseguirem que la vida hi torni més enllà d’activitats d’oci de cap de setmana.
