Si, es cert que tenim els dies més gloriosos en ple hivern que mai havíem conegut. El sol brilla poderós del mati al vespre i les nits, encara que baixin les temperatures, son suaus si se les compara amb les que hem conegut tota la vida. Les televisions ens mostren plens d’orgull als ciutadans que es banyen a la Mediterrània o a l’Atlàntic amb la naturalitat de l’estiu i es diria que quasi presumeixen per veure quins son els llocs que gràcies a les temperatures tenen més quantitat de visitants, siguin o no turistes.
Però ¿hem pensat com passarem l’estiu, la calor asfixiant, la manca d’aigua, els mosquits que amb tant poc fred viuran feliços multiplicant-se sense mesura, igual que tots els insectes que viuen a les tomateres o les cols o a les fruites o als que ja s’hauran obert pas en tot lo que hagin trobat de comestible sota la capa del sol? Jo només sé el que he vist i el que diuen els entesos, i no vull pensar com es destrossarà una vegada més el lent ritme de la naixença i la mort de plantes i insectes seguint la normalitat ambiental que cada vegada entenem menys en que consisteix. I, què farem sense aigua o pagant-la a preus d’or? I què, quan els alemanys i els anglesos es quedin a casa on ja hauran arribat als 40º i es podran posar morenos sense haver de viatjar? Adeu turisme. I llavors què? Que serà dels nostres països que tanta afició tenen a guanyar-se la vida amb els giris?
I mentre pensava en tots aquestes coses m’ha arribat un article de Nazanín Armaniana Público, Greenwashing? Las Marchas Verdes olvidan el “factor guerra” que m’ha fet tornar a pensar que no son només el desastres a que sotmetem la terra i el cel els que destrossen el planeta, sinó que oblidem les guerres, cent mil vegades més devastadors i eterns que les illes de plàstic del Pacífic.
En unes ratlles la autora ens recorda no la mort que encara dura a Hiroshima i Nagasaki, ni les destrosses insalvables de les dues grans guerres europees, sinó les guerres d’avui dia que deixen la terra inutilitzable i el medi ambient girat del tot contra el ritme normal del seu propi esdevenir.
Diu així: “… guerres obertes a Siria, Yemen, Irak, Afganistán, Sudan, Libia (150 milions de morts) o les que l’imperialisme pot començar contra Veneçuela o Iran en qualsevol moment, o la contaminació mortal del hàbitat dels paletins que a més de ser bombardejats a diari per Israel viuen la catàstrofe ecològica pels milers d’oliveres i arbres fruiters arrencats pels ocupants, o per l’amiant que respiren els ciutadans de les vi vendes derruïdes i per les aigües residuals no tractades que contaminen el mar.
I més avall: “Al Yemen, en els bombardejos “no televisius” la coalició dirigida pels Estats Units-Aràbia Saudí emprenen la destrucció planificada de cultius, granges i infraestructures, incloses les plantes de tractament d’aigües residuals i hospitals que haprovocat la crisis humanitària més brutal del mon.
A Myanmar l’exercit utilitza la terra arrasada contra els rohinyaper evitar que tornin a casa seva, i al Sudan s’ha acabat amb milers d’animals que serveixen per alimentar les tropes”.
I ¿que podem fer nosaltres, es preguntava la periodista, per no assistir a la desfeta d’un medi ambient que sembla arribar al punt de no retorn? Te raó Nazanín Armanianquan ens diu que si amb tantes guerres com hi ha avui a la Terra,els que defensem el medi ambient i els moviments ecologistes, no potenciem el dèbil moviment de la pau, incloent-hila reducció de la despesa militar com una de les principals demandes, a la nostra protesta li faltarà contundència, raó i eficàcia.
