D’eleccions en eleccions i vota perquè et toca. L’endemà mateix de les eleccions municipals d’aquest passat diumenge ens van posar la data de les generals espanyoles, el 23 de juliol. Juliol, Generals… la dreta extrema espanyola -allò que abans en dèiem el franquisme sociològic, que es va convertir màgicament en demòcrata d’un dia per l’altre- en estat d’eufòria. Fa mandra només de pensar-ho. Sobretot, pels qui ens vam arribar a creure que debò era possible no haver-hi de participar més, en unes eleccions espanyoles. Però el món va com va, i l’experiència em diu que mai avança en la direcció necessària. Només avança.
Era evident que a casa nostra no ens n’escaparíem pas de l’onada reaccionaria que remou el món. Avui, els Trump, els Abascal i les Orriols de Ripoll creixen com l’escuma. És un fenomen global que ha tingut ressò a casa nostra a les eleccions locals. Sempre s’ha dit que les eleccions municipals eren un món apart, que la gent votava més a les persones i els seus programes que als partits, que no seguien les tendències de les eleccions generals. Penso, en canvi, que els resultats d’aquests últims comicis posen en entredit aquesta afirmació. De fet, els comportament electorals ja no es dissocien dels temps que corren: vivim cada dia més aïllats dins els nostres cercles virtuals que ens reafirmen i ens autoreferencien en les nostres conviccions, siguin quines siguin. Ja no escoltem allò que no volem sentir, només a aquell que ens diu el que ja pensem. I ja no votem fent ús de la raó contrastada, sinó de les nostres fílies i, sobretot, les nostres fòbies, alimentades constantment en els nostres cercles virtuals de xarxes socials, cada dia més aïllats les unes dels altres.
Els bons resultats del PSC arreu del país exemplifiquen aquesta tendència. Per a molta gent, aquesta opció és, en molts pobles, l’única que aglutina un vot inequívocament espanyolista -on no es presenta la dreta extrema- i, allà on sí que s’hi presenta, l’opció moderada. És igual qui sigui el candidat o què hagi fet els darrers anys. De fet, n’hi ha, com el del meu poble, que es considera a sí mateix com a part del mobiliari de l’ajuntament, de tant de temps que fa que hi és, presenta sempre les mateixes esmenes als pressupostos -només canviant l’any- i, durant la darrera legislatura, ha practicat un absentisme actiu als plens municipals. I tot i així, té possibilitats de ser el proper alcalde. Les municipals ja no són cap excepció.
