Avui m’agradaria parlar d’una de les altres passions que des de ben petit m’ha acompanyat i m’ha ajudat a erigir-me qui sóc en l’actualitat. L’esport.
De fet, encara a hores d’ara la pràctica de l’esport articula la meva setmana, 3 dies a la setmana em toca entrenar, 1 dels dos dies a la setmana em toca la competició, el partit. L’esport com tothom sap comporta un seguit de beneficis que fan que per a qualsevol jove, la pràctica de qualsevol esport esdevingui enriquidor i crucial pel seu desenvolupament. Aquest cop però, l’objectiu d’aquesta anàlisi és la part fosca d’aquest esport, la competició desmesurada i la falta de valors.
La meva pràctica esportiva ha estat variada des de sempre (esquí, atletisme, tenis, futbol, natació), però en tots i cada un dels esports hi ha hagut sempre el germen de la competició. Quin és el problema? El problema són els comportaments en el devanir de la competició. No renego de la competició en si mateixa, renego de com oblidem una estructura de valors en el moment en què siguin de l’edat que siguin les jugadores de l’esport en qüestió es dóna per iniciada la competició.
Tenim milions d’exemples de grans organitzacions i federacions que advoquen pels valors en l’esport. El problema? Cal molt més que una pancarta per a fer efectiva aquesta voluntat. Cal entendre que l’esport és molt més que insults i agressions. Cal fer entendre des de ben petits que l’esport va més enllà de guanyar, que no val tot per guanyar. Cal fer entendre als pares i mares de les criatures que elles i ells són el primer esglaó, i que els seus crits I en alguns casos els seus insults generen un precedent molt perillós.
En definitiva, cal que existeixi la predisposició institucional i familiar a revertir el que és una situació insostenible.
