The Black Keys són una d’aquelles bandes que va sorgir de l’escena alternativa del rock per acabar emplenant estadis arreu del món. La formació va néixer com a duo de guitarra i bateria, malgrat que han anat creixent en nombre de músics de concert a mesura que creixien en popularitat, i l’essència de “duo” dels seus primers discos es recupera en aquest ‘Let’s Rock’.
De fet, aquest és el primer gran aspecte que destaca del conjunt del disc. ‘Let’s Rock’ és una declaració d’intencions ja en el títol i el disseny de la portada. El tema dels llamps i l’electricitat juntament amb l’elogi o l’homenatge que Dan Auerbach i Patrick Carney rendeixen al “sagrat” rock’n’roll clàssic són més que presents al llarg de les 12 cançons del disc.
Amb aquest àlbum, els Black Keys han tornat als seus orígens i als orígens del seu gènere. La quasi hora de música que proporciona ‘Let’s Rock’ demostra que si alguna part del món pensava que el rock estava mort, no és pas veritat.
Les guitarres de Dan Auerbach són dinàmiques, acolorides, rabioses en alguns moments i suaus en d’altres, icòniques, emotives i, en definitiva, molt “rockeres”. El cantant i guitarrista d’Akron (Ohio) ha evocat en aquest disc algunes de les millors línies de guitarra dels últims cinc anys. Els riffs d’Auerbach ballen entre el blues i el rock, passant de vegades per gèneres més oblidats com algunes variants del jazz o el twist’n‘shout.
Aquest aspecte, per contrapartida, contrasta amb la no tan brillant aparició dels ritmes de Patrick Carney. En aquest disc, el bateria sembla que ha estat relegat a un segon pla més secundari i que serveixi, en algunes ocasions, com un simple acompanyament de la melodia de la veu i la guitarra. Tot i això, les estructures que construeix la bateria en la majoria de cançons són sòlides i permeten que les melodies s’encarrilin correctament.
Un altre dels aspectes més pejoratius del disc, en la meva opinió, és la falta de “la cançó”, del “hit”. Les cançons són molt agradables d’escoltar, i és palpable el talent i l’esforç que hi ha darrere del disc. No obstant això, quan arribes a l’últim tema, tens una desafortunada sensació de monotonia pel que fa a les melodies i les harmonies.
És a dir, totes les cançons sonen bé, però també sonen molt igual. Fa falta algun tema que destaqui per sobre de la resta i serveixi de cara visible i de reclam pel disc, com va ser-ho “Lonely Boy“ o “Howiln‘ for you“ en el seu dia.
L’apartat narratiu i líric no és tampoc l’aspecte més destacable del disc. Les lletres no difereixen massa del que ja havíem pogut escoltar en àlbums anteriors. Veiem un Dan Auerbach introspectiu que parla sobre ell mateix i sobre les relacions, amb interpel·lacions directes a algú altre en cançons com “Tell Me Lies” o “Walk Across the Water“.
Hi ha lletres més enèrgiques i despreocupades com “Go“, mentres que en podem trobar també de caràcter més reflexiu i melancòlic com “Sit Around and Miss You“.
En general, ens trobem davant d’un àlbum molt sòlid i que té molt clares les intencions i els motius que persegueix. La combinació de guitarra i bateria és genuïnament genial, però acaba provocant una certa monotonia i avorriment després d’unes quantes cançons. L’estil de la banda és elaborat i refinat, i l’han anat perfilant al llarg dels anys. Malgrat això, sembla que se’l’s hi està estancant una mica en aquest disc.
Malgrat tot, si deixem tots els aspectes negatius a banda un moment, ens trobem amb un disc fet per i per a amants del rock i les guitarres. ‘Let’s Rock’ és una de les millors notícies per al gènere que hem tingut en els últims dos anys i, sens dubte, serà una delícia per a qualsevol amant del “sagrat” rock’n’roll. Llarga vida al rock, i llarga vida a The Black Keys.
EL MILLOR:
La recuperació del seu estil clàssic, que representa una oda i un homenatge al blues i al rock clàssic.
Les guitarres de Dan Auerbach, que brillen més mai quan es fusionen amb la seva veu.
“Go“, podria ser perfectament el single núm. 1 del disc i una de les millors peces que Black Keys han firmat mai.
“Shine a Little Light”, un tema amb molts matisos i que passa per diverses etapes dins els seus 3 minuts i 17 segons, és la millor manera d’obrir el disc.
EL PITJOR:
La monotonia melòdica que provoquen les restriccions del gènere que conreen.
Les línies rítmiques de Patrick Carney, que si bé fan molt bé la seva feina, no acaben de brillar amb llum pròpia.
Cançons com “Walk Across the Water” o “Breaking Down”, realment avorrides i pesades d’escoltar en comparació a altres temes de l’àlbum.
NOTA: 8,5
Us recomano mirar el videolcip de “Go”. És, senzillament, genial.
L’entrada ‘Let’s Rock’, de The Black Keys ha aparegut primer a Primera Fila.
