L’habitatge cooperatiu és encara molt incipient a Catalunya, però poc a poc es va fent un lloc entre els que busquen un model alternatiu i més assequible al tensionat mercat tradicional. Amb preus mensuals d’entre 500 i 600 euros de mitjana, el sector pronostica que en tres anys s’assoliran per primer cop el miler de llars i els 2.000 residents. Això sí, les dades catalanes són lluny de les europees, especialment de les de països com Dinamarca o Àustria, on fins a un terç dels habitatges són en mans de cooperatives. “És obvi que l’habitatge cooperatiu no resoldrà el problema de l’habitatge a Catalunya però sí que podem ajudar les administracions públiques a augmentar el parc d’habitatge protegit”, diu a l’ACN José Téllez, de Sostre Cívic.
Segons dades de l’Observatori de l’habitatge cooperatiu Llargavista, 564 persones ja viuen en aquest règim en 404 habitatges sorgits de 29 projectes en una vintena de municipis. A més, 38 projectes més estan en fase d’impuls o de construcció, i incorporaran 786 habitatges i un miler de persones més, amb la previsió d’apropar-se a les 2.000 en tres anys. Els seus impulsors destaquen que el model cooperatiu és “molt més assequible” que el tradicional i impulsa també nous models de vida.
D’acord amb els plans actuals de construcció, s’espera que en un futur se superi el miler de llars i de residents en habitatges cooperatius en 67 projectes, una vintena dels quals a la ciutat de Barcelona i més de la meitat a l’àrea metropolitana.
La resta d’àmbits territorials del país en tenen algun ja en funcionament o en procés. L’única zona on no n’hi ha, per ara, són les Terres de l’Ebre.
Sostre Cívic i Sotrac
Sostre Cívic és una de les entitats més actives en l’impuls de l’habitatge cooperatiu a Catalunya. El seu responsable de Comunicació, José Téllez, defineix aquesta pràctica com “una alternativa a la compra i el lloguer on tu no tens la propietat dels habitatges a nivell individual, sinó que és de la cooperativa, però on tens un contracte que et dona dret a l’ús d’aquest habitatge durant tota la seva vida útil”.
Algunes cooperatives es dissolen quan hi entren a viure els residents, que passen a ser propietaris. A d’altres, però, com la que Téllez representa, la cooperativa “no es dissol mai” i roman com la titular dels habitatges, així que participa en la iniciativa des de la concepció del projecte, construcció o rehabilitació, fins l’assignació de residents i la gestió de les quotes, el manteniment de l’edifici o la convivència un cop ja hi estan vivint.
Una altra de les cooperatives en marxa a Catalunya és Sotrac. Sotrac va sorgir arran d’un grup de socis expectants de La Borda, un dels primers projectes de cooperativa en cessió d’ús de Barcelona, situat a Can Batlló des de 2018. Una de les seves integrants, Ariadna Artigas, considera que “les cooperatives d’habitatge aporten una nova manera d’accedir a l’habitatge” davant el tradicional escenari de compra o lloguer, i amb una aposta per la sostenibilitat. “És una altra alternativa”, ressalta. A més, Artigas assenyala que permet “augmentar el parc públic” i també “mobilitzar sòl”, tant públic com privat.
A diferència de Sostre Cívic, que gestiona diversos projectes arreu del país, Sotrac està construint el seu edifici al carrer Constitució de Barcelona, després que al juliol de 2020 guanyés un concurs de l’Ajuntament. Una construcció en fusta, de sis plantes, per on es repartiran 38 famílies i que realçarà la vida col·lectiva.
“Té molts més espais comunitaris que un edifici convencional”, detalla la integrant de la cooperativa, Ariadna Artigas. Entre altres elements, disposarà d’una zona de bugaderia, cosa que “permet optimitzar superfície i recursos econòmics” i una “cuina-menjador que propicien totes aquestes trobades en comunitat”, explica Artigas.
La membre de Sotrac també apunta que aquest tipus de projectes “permeten models diferents a l’hora d’habitar” i que, en el cas de Sotrac, es traduirà a la tercera planta amb una tipologia clúster. “Consisteix en reduir, encara més, la part privada” dels pisos i aquesta superfície la guanyen “espais comunitaris dins la mateixa planta per tenir un grau més de convivència”, precisa la cooperativista.
D’altra banda, una altra de les “particularitats” de l’edifici seran les habitacions satèl·lits, “unes peces-habitació que la majoria tenen bany complet i que permeten agregar o disgregar els habitatges”. D’aquesta manera, segons concreta Artigas, es “permet ampliar o reduir” el pis en funció “de les necessitats amb el pas del temps”. Alhora, sosté que “dona molt de joc a nivell d’ús”, ja que pot ser un espai de treball, “per a persones grans que tinguin certa dependència familiar, però vulguin tenir certa autonomia i, a la vegada, també un espai per a adolescents amb el mateix concepte”.
En la mateixa línia, des de Sostre Cívic Téllez explica que quan poden dissenyar de zero els edificis els conceben amb “espais que es puguin utilitzar col·lectivament”, cosa que redueix tant despeses com espai. “Tenim comprat que en edificis de 30 habitatges on viuen entre 40 i 50 persones, amb tres o quatre rentadores n’hi ha suficient”, explica, una lògica que fa extensiva a menjadors per a fer trobades grans, o a vehicles elèctrics com ara cotxes o bicicletes.
Un model tardà a casa nostra
Téllez explica que aquest model d’habitatge cooperatiu “ha arribat més tard” a Catalunya que a altres territoris perquè aquí les polítiques públiques s’han enfocat a la propietat individual dels habitatges, “i, per tant, a l’especulació urbanística, al dret que tothom sigui un especulador”. Un fet, segons ell, “quasi excepcional” arreu del món.
Segons Téllez, “és ridícul fer la comparativa” entre les dades catalanes i les d’altres zones d’Europa, com ara Copenhaguen i Viena, on “una tercera part del parc total d’habitatges és en règim cooperatiu, sense ànim de lucre”. A ciutats com les capitals de Dinamarca i d’Àustria, el fet que hi hagi una proporció tan gran de preu controlat per la pròpia comunitat fa que el lloguer privat hagi de “mantenir els preus baixos per poder competir amb el parc públic i cooperatiu”. Així, el sistema té un “autocontrol” al qual les iniciatives en aquest sentit a Catalunya aspiren.
“És obvi que l’habitatge cooperatiu no resoldrà el problema de l’habitatge a Catalunya”, rebla Téllez, “però sí que podem ajudar les administracions públiques, que són les autèntiques responsables de promoure polítiques públiques basades en el dret a l’habitatge i no en el dret a especular, que és el que s’ha fet fins ara; podem ajudar a augmentar el parc d’habitatge protegit.”
Segons Téllez, l’habitatge cooperatiu és “molt més assequible” que els preus de mercat, ja que es compra “a preu de cost” i els involucrats en el model “no tenen ànim de lucre”. Els residents “aporten entre el 20% i el 30% dels diners”, un percentatge similar a l’entrada d’una hipoteca, i la resta del finançament és a través de la banca ètica, de la pròpia cooperativa o de finançament públic com l’Institut Català de Finances o l’Institut de Crèdit Oficial. Aquests crèdits s’han de tornar amb quotes que, a Barcelona, ronden els 500 o 600 euros, en paraules del cap de Comunicació de Sostre Cívic.
Pel que fa al sòl, en alguns casos són cessions de solars dels ajuntaments que van dels 75 als 99 anys –un fet que estalvia al consistori la gestió del sòl–, o altres fórmules com la compra de patrimoni privat ja construït que es rehabilita. Aproximadament un 60% dels terrenys que gestiona Sostre Cívic són públics.
Pel que fa als criteris per accedir a un immoble cooperatiu, Téllez explica que si té suport públic, els interessats han d’estar inscrits al registre de sol·licitants d’habitatge de protecció oficial. A més, diu que a Sostre Cívic es prioritza l’antiguitat del soci i la idoneïtat del candidat al projecte. En aquest sentit, emfatitza la importància d’assegurar que la convivència sigui bona, ja que “la gent que està vivint a l’edifici ho farà per a tota la vida” amb la resta de veïns.
Cooperativa ‘sènior’
Un altre cas innovador d’habitatge cooperatiu és el que hi ha a Sant Feliu de Guíxols. És el que tira endavant la cooperativa Walden XXI, fundada fa vuit anys i que després de passar per “moltes dificultats” veu com en un any i mig el seu projecte serà una realitat. Es tracta de la primera comunitat sènior que viurà en un habitatge cooperatiu.
La idea va sorgir fa prop d’una dècada quan diverses persones van decidir viure en comunitat. A partir d’aquell moment van començar la recerca d’un edifici que fos prou gran com per encabir almenys una trentena d’habitatges. A més, volien que fos cèntric i en una localitat prou gran i amb serveis.
Va ser aleshores quan van trobar un antic hotel situat al centre de Sant Feliu, a tocar de la platja i de tots els serveis necessaris, com Centres d’Atenció Primària, estació de bus o el mercat municipal. La cooperativa va comprar per dos milions d’euros l’edifici i han fet una hipoteca de sis milions més que pagaran un cop estiguin llestos els 31 habitatges que es construeixen.
En Joan Garcia és el membre fundador de Walden XXI i explica que el més complicat ha estat “fer entendre” tant a les administracions com als bancs que es tracta d’una “manera diferent d’habitatge”. Després de moltes vicissituds, han pogut engegar les obres que, si tot va segons el previst, estaran llestes a mitjans de 2026.
“Volem fugir de l’especulació. Tenim clar que volem viure aquí i morir aquí pagant una hipoteca que no augmentarà i que quan algú ja no hi sigui, qui entri pagarà el mateix, ni més ni menys”, assenyala Garcia. Cal tenir en compte, que per poder optar a un dels apartaments de la cooperativa, cal tenir almenys 68 anys.
Els 31 apartaments s’han construït a partir de la segona planta de l’edifici, ja que la primera s’ha reservat exclusivament a zones comunes i a les que hi haurà una gran cuina i menjador per fer àpats en comunitat, a més d’espais diàfans que cediran a entitats del poble i on també hi faran activitats de tot tipus.
El projecte compta amb una subvenció de diverses administracions per un import de 900.000 euros i té “el paraigües” de la cooperativa Sostre Cívic. De fet, Garcia, destaca que sense l’entitat “hauria estat impossible”. “Entre les dificultats d’explicar la iniciativa, el Covid i la incertesa de demanar una hipoteca quan ets una persona que afronta la vellesa, sort n’hem tingut de Sostre Cívic”, conclou Garcia.
