Aquest diumenge vam publicar a radiocapital.cat una notícia que fa una radiografia sobre el que es paga d’IBI als diferents pobles del Baix Empordà i que posa de manifest el pes que aquest impost municipal representa per les arques públiques.
Per posar una idea que situï la magnitud del que diem, l’Impost de Bens Immobles ja representa el 30% dels ingressos de molts municipis. Això el converteix en una de les principals (sinó la que més) principal font de finançament de les entitats que han de costejar despeses i inversions de tot tipus.
Per altra banda, hi ha una relació directa entre el valor de l’habitatge i l’IBI que paga, que és tant com dir que amb una casa més cara, més recapta un ajuntament per aquella casa.
Sembla lògic i proporcionat però no oblidem que el Baix Empordà, i especialment els pobles voramar, té un problema d’accés a l’habitatge que hauria de ser perseguit pel tribunal constitucional i per tant, si fossim mal pensants podríem inferir que als ajuntaments ja els hi va bé tenir pobles farcits de cases (millor de segones residències, que només s’ocupen a l’estiu i els dies de guardar), perquè així tenen garantida una part important de la pela necessària per poder fer girar la roda. I d’aquí (també) plora la criatura.
És fàcil atribuïr la manca d’habitatge (i per tant, d’oportunitats) al turisme, a l’especulació i a tota aquesta tabarra permanent que dimonitza el turisme per se, però cal que tinguem clar que si algun dia volem resoldre un dret constitucional com és el de no haver de viure al ras, s’han d’afrontar molts canvis que són de fons, que són sistèmics i que són incòmodes de parlar. I un d’ells és la reforma del finançament dels ajuntaments.
