Jake Gyllenhaal, Ryan Reynolds i Rebecca Ferguson protagonitzen aquesta pel·lícula que barreja terror i ciència-ficció, o el que seria més acurat, Alien i Gravity. El director és Daniel Espinosa (El invitado) i el guió ha estat escrit a quatre mans per Rhett Reese i Paul Wernick (Deadpool).
La pel·lícula ens presenta a l’equip de l’Estació Espacial Internacional en missió a Mart per recollir unes mostres i dictaminar si hi ha indicis de vida intel·ligent. L’única cèl·lula trobada determina que existeix vida extraterrestre. Durant l’intent per establir un primer contacte, els astronautes descobriran, massa tard, que aquesta forma de vida és més intel·ligent del que creien, fins al punt de posar en perill les seves vides. L’equip haurà de trobar la forma d’evitar que aquest organisme arribi a la Terra, ja posaria en risc la supervivència de la humanitat.
Primer de tot, dir que Life és una pel·lícula fallida que es veu arrossegada per la seva estructura formularia, que la fa ser entre poc i gens i original, i per una manca de ritme alarmant. Durant la primera mitja hora llarga no passa absolutament res, més enllà de presentar la situació i uns personatges que són clixés. Life acaba amb la paciència de l’espectador perquè abans no es produeix el primer atac, és tremendament avorrida. A partir d’aquest moment, sí que sap resoldre les situacions més tenses amb moments d’atmosfera angoixant, però el guió és tan fluix que no costa gens endevinar l’ordre i la manera en què la criatura matarà a la tripulació. M’atreviria a dir que fins i tot el gir final de la pel·lícula no sorprendrà a l’espectador que ja tingui un mínim recorregut en el gènere, com em va passar a mi.
Poca cosa bona ens queda d’aquesta pel·lícula que no sigui la part tècnica, ja que falla en la part més evident, que és el ritme. No passaria res per reciclar idees sempre que es fes amb intel·ligència, que és just del que va mancat aquesta pel·lícula. A final demostra més intel·ligència la criatura alienígena que els responsables que l’han portat a terme. L’embolcall pot ser molt millorable, però el que mata la pel·lícula és un ritme horrorós ple d’alts i baixos, imperdonable en una producció d’aquestes característiques. Tot i això, cal atorgar-li el mèrit que quan vol fer-t’ho passar malament és molt precisa i contundent i sap com angoixar a l’espectador.
La pel·lícula ens presenta a l’equip de l’Estació Espacial Internacional en missió a Mart per recollir unes mostres i dictaminar si hi ha indicis de vida intel·ligent. L’única cèl·lula trobada determina que existeix vida extraterrestre. Durant l’intent per establir un primer contacte, els astronautes descobriran, massa tard, que aquesta forma de vida és més intel·ligent del que creien, fins al punt de posar en perill les seves vides. L’equip haurà de trobar la forma d’evitar que aquest organisme arribi a la Terra, ja posaria en risc la supervivència de la humanitat.
Primer de tot, dir que Life és una pel·lícula fallida que es veu arrossegada per la seva estructura formularia, que la fa ser entre poc i gens i original, i per una manca de ritme alarmant. Durant la primera mitja hora llarga no passa absolutament res, més enllà de presentar la situació i uns personatges que són clixés. Life acaba amb la paciència de l’espectador perquè abans no es produeix el primer atac, és tremendament avorrida. A partir d’aquest moment, sí que sap resoldre les situacions més tenses amb moments d’atmosfera angoixant, però el guió és tan fluix que no costa gens endevinar l’ordre i la manera en què la criatura matarà a la tripulació. M’atreviria a dir que fins i tot el gir final de la pel·lícula no sorprendrà a l’espectador que ja tingui un mínim recorregut en el gènere, com em va passar a mi.
Poca cosa bona ens queda d’aquesta pel·lícula que no sigui la part tècnica, ja que falla en la part més evident, que és el ritme. No passaria res per reciclar idees sempre que es fes amb intel·ligència, que és just del que va mancat aquesta pel·lícula. A final demostra més intel·ligència la criatura alienígena que els responsables que l’han portat a terme. L’embolcall pot ser molt millorable, però el que mata la pel·lícula és un ritme horrorós ple d’alts i baixos, imperdonable en una producció d’aquestes característiques. Tot i això, cal atorgar-li el mèrit que quan vol fer-t’ho passar malament és molt precisa i contundent i sap com angoixar a l’espectador.
- Publicitat -
