Tots els qui tenim canalla ho sabem: educar és ensenyar els límits. Perquè, com a marca, això del lliure albir està molt bé, però és rotundament fals. Si els deixes fer, el criaturam acabarà atropellat darrera d’una pilota. Hi ha límits que no podem ignorar.
Vivim en un planeta que pot semblar molt gran, però és finit i té límits. Aquesta màxima fonamental, però, és constantment ignorada pel nostre sistema socioeconòmic, el capitalisme, que actua sota la premissa del creixement constant i il·limitat, com si res s’hagués d’acabar. Hem de produir més, consumir més, agafar més avions, que vinguin més turistes, the show must go on. Durant uns quants anys, la cosa va funcionar, però fa dècades que sabem que això no és així, les mateixes que la comunitat científica porta advertint dels perills reals per a la supervivència de l’espècie humana si seguim per aquest camí. Però ha calgut que els humans ens trobem davant del cotxe a punt d’atropellar-nos per tal de començar a veure que perseguir la pilota sense fre no era la millor de les idees.
I, amb tot, ho seguim intentant. L’aspiració suprema que tenim els individus és la de fer-nos rics. Il·limitadament rics. Perquè ens han ensenyat que els rics no en tenen, de límits. No estan subjectes a les restriccions que patim els simples mortals. No viuen sota les mateixes lleis, ni físiques ni jurídiques, que nosaltres. I tu, sí, tu, també pots arribar a ser ric. Com aquell futbolista, com aquella cantant, com aquest youtuber que és tan guai. Però per arribar-hi has de córrer sense parar darrera la pilota i no miris els cotxes. A un de cada milió no l’atropellaran.
