Lion adapta el llibre Un largo camino a casa de Saroo Brierley, basat en la vida del mateix autor. La pel·lícula, australiana, la dirigeix el debutant Garth Davis i està protagonitzada per Nicole Kidman, Dev Patel i Rooney Mara.
Saroo és un nen de cinc anys que es perd en un tren de l’Índia. A partir d’aquest moment comença una odissea en què intentarà, amb els seus limitats recursos i memòria, tornar a casa. Sense poder-ho aconseguir, acabarà en un orfenat i serà adoptat per una família de Tanzània. Al cap de vint-i-cinc anys i amb la tecnologia actual, emprendrà la recerca de la seva mare biològica i el seu germà.
Lion ens ofereix una profunda reflexió sobre la identitat i l’arrelament de les persones. Saroo és molt petit quan perd a la seva família, però suficientment gran com per recordar-se’n. Ja en l’edat adulta, quan sembla que el problema d’arrelament està superat, emergeix de cop i Saroo tindrà la necessitat profunda de trobar els seus orígens. El fet de no trobar ni identificar la ciutat on va néixer l’obsessionarà de tal manera que serà incapaç de tenir una vida normal fins que tanqui aquest capítol. Si és que mai ho arriba a aconseguir.
D’aquesta pel·lícula en trobem dos nominats. Primer Dev Patel, el que podríem considerar protagonista principal, malgrat que apareix passada una hora, quan Saroo ja s’ha fet gran. Tot i valorar molt positivament la seva interpretació i els diferents registres emocionals que Patel dóna al personatge, no podem oblidar a l’actor que fa de Saroo petit (Sunny Pawar), qui realment es posa a l’espectador a la butxaca i fa que sentim empatia amb el seu jo gran que veurem després. L’altra és Nicole Kidman, que no ha parat de treballar, malgrat ens doni la sensació que fa temps que no fa res. Kidman és molt millor actriu sense injeccions de botox. Ràpidament veiem en ella, la gran actriu que és i que vàrem perdre durant un temps per culpa d’un rostre que era incapaç de moure un múscul.
Lion s’estructura en dues parts molt diferenciades, però que conflueixen molt bé. La primera, la que passa a l’Índia, ens presenta la pobresa en què viu el protagonista, però que malgrat tot, és feliç perquè té una família que l’estima. Menció apart d’aquesta part és la fotografia i com ens mostra una Índia lluny dels recorreguts turístics. Davis no s’avergonyeix de mostrar la pobresa del país. El recorregut continua amb totes les misèries que viu mentre intenta trobar casa seva. La segona part és la posterior a l’adopció amb el protagonista desarrelat intentant trobar la seva identitat.
Lion és d’aquelles històries més grans que la vida Probablement sentireu dir que és manipuladora. Que voleu que us digui, si m’han de manipular així de bé, ja ho poden tornar a fer. En tot cas, aconsegueix transmetre a l’espectador els sentiments de Saroo, la tristesa, l’alegria, la frustració i els diferents estats d’ànims del nen i de l’adult. I què és el cinema sinó emocionar-se?
Saroo és un nen de cinc anys que es perd en un tren de l’Índia. A partir d’aquest moment comença una odissea en què intentarà, amb els seus limitats recursos i memòria, tornar a casa. Sense poder-ho aconseguir, acabarà en un orfenat i serà adoptat per una família de Tanzània. Al cap de vint-i-cinc anys i amb la tecnologia actual, emprendrà la recerca de la seva mare biològica i el seu germà.
Lion ens ofereix una profunda reflexió sobre la identitat i l’arrelament de les persones. Saroo és molt petit quan perd a la seva família, però suficientment gran com per recordar-se’n. Ja en l’edat adulta, quan sembla que el problema d’arrelament està superat, emergeix de cop i Saroo tindrà la necessitat profunda de trobar els seus orígens. El fet de no trobar ni identificar la ciutat on va néixer l’obsessionarà de tal manera que serà incapaç de tenir una vida normal fins que tanqui aquest capítol. Si és que mai ho arriba a aconseguir.
D’aquesta pel·lícula en trobem dos nominats. Primer Dev Patel, el que podríem considerar protagonista principal, malgrat que apareix passada una hora, quan Saroo ja s’ha fet gran. Tot i valorar molt positivament la seva interpretació i els diferents registres emocionals que Patel dóna al personatge, no podem oblidar a l’actor que fa de Saroo petit (Sunny Pawar), qui realment es posa a l’espectador a la butxaca i fa que sentim empatia amb el seu jo gran que veurem després. L’altra és Nicole Kidman, que no ha parat de treballar, malgrat ens doni la sensació que fa temps que no fa res. Kidman és molt millor actriu sense injeccions de botox. Ràpidament veiem en ella, la gran actriu que és i que vàrem perdre durant un temps per culpa d’un rostre que era incapaç de moure un múscul.
Lion s’estructura en dues parts molt diferenciades, però que conflueixen molt bé. La primera, la que passa a l’Índia, ens presenta la pobresa en què viu el protagonista, però que malgrat tot, és feliç perquè té una família que l’estima. Menció apart d’aquesta part és la fotografia i com ens mostra una Índia lluny dels recorreguts turístics. Davis no s’avergonyeix de mostrar la pobresa del país. El recorregut continua amb totes les misèries que viu mentre intenta trobar casa seva. La segona part és la posterior a l’adopció amb el protagonista desarrelat intentant trobar la seva identitat.
Lion és d’aquelles històries més grans que la vida Probablement sentireu dir que és manipuladora. Que voleu que us digui, si m’han de manipular així de bé, ja ho poden tornar a fer. En tot cas, aconsegueix transmetre a l’espectador els sentiments de Saroo, la tristesa, l’alegria, la frustració i els diferents estats d’ànims del nen i de l’adult. I què és el cinema sinó emocionar-se?
- Publicitat -
