Hi ha un debat molt interessant sobre si el dia que vam passar a ser consumidors compulsius vam abandonar la nostra condició de ciutadans, i per tant, vam deixar de ser objecte i subjecte de l’aprofundiment dels drets personals i col·lectius.
Els més optimistes ens conviden a usa la força que ens dona l’haver-nos convertit en consumidors per omplir de principis i valors aquesta condició i determinar a través d’una acció reflexiva i intel·ligent el model comercial, industrial i agrari que volem.
Crec en aquest poder dels valors aplicats al consum. Un consum no compulsiu, un consum probablement més car, però un consum definidor del model de societat que volem.
Aquest cap de setmana no he pogut oblidar el racó de la llibreria La Gavina de Palamós on la meva filla gran, empordanesa de naixement, asseguda d’una manera singular va començar a entusiasmar-se d’aquest interès per ampliar coneixements que, sortosament, no l’ha abandonada mai.
Finalment la Catalina Cargol, inspiradora i instigadora d’aquesta llibreria que ha anunciat que tancarà properament, li va posar un coixí perquè mantingués aquella manera d’asseure’s a terra que encara conserva.
La Catalina i jo parlàvem d’un nou hospital que projectàvem construir. El temps s’escapolia mentre la meva filla buscava el Teo o les Tres bessones, i jo m’emportava Umberto Eco, Ken Follet, Quim Monzó, Eduardo Mendoza o Isabel-Clara Simó a casa per quan un temps tranquil que costava de trobar em deixés perdre’m entre altres vides que ensenyen a viure la pròpia vida.
Tot i que he fet alguns actes de promoció de llibres i he recorregut el carrer Major de Palamós per poder entrar en aquesta llibreria que per a mi serà sempre un indret vinculat a l’activisme social dels vuitanta; em sento culpable del seu tancament. La compra instantània des dels nostres dispositius mòbils acabarà amb moltes llibreries com La Gavina i encara que l’olor del llibre quan s’estrena o de les llibreries de vell que sovintejo se’m fan agradables i formen part de la meva banda olfactiva vital, em confesso culpable de deixar-me portar per les presses, d’oblidar-me de la meva pròpia recepta.
Sempre és massa tard quan comencem adonar-nos.
