Avui el meu comentari versa sobre una cosa que va passar el 19 de novembre. A TV3 es va estrenar el documental Murs de Silenci, Gran Escala 2000. Murs de Silenci ha aixecat una polseguera considerable. És una aproximació, i fins ara la més exhaustiva, al prostíbul de luxe de Ventalló.
Un lloc que durant els anys 90 va ser un catau, un catau en què polítics empresaris, etc., pagaven per tenir sexe i de vegades amb menors d’edat. I fins aquí. Però, a veure no sé, aquest aspecte que és tan terrible, no el fa diferent aquest local d’altres llocs de perdició tan habituals l’Empordà a la mateixa època.
El que passa és que Murs de Silenci revela que el militar càntabre, músic i pare de l’havanera catalana, ja sabeu de qui parlo d’en Josep Lluís Ortega Monasterio, doncs era el soci d’en Dolín Fernández, el fundador del Prostíbul, un personatge molt tètric, molt tètric i amb molts antecedents.
Aviam, Ortega Monasterio, creu de Sant Jordi, factòtum de la cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, elitista, un llop de mar, una mica de postal… Bé, L’autor de tantes cançons del poble i a més a més no sé, té tantes escultures i plaques i carrers i places dedicades, bueno, Ortega Monasterio, l’autor del meu avi.
Fou un geni, i ara sabem que fou un indesitjable i llavors ens preguntem tots plegats què hem de fer amb la seva obra. A veure, el meu avi s’ha de continuar tocant i cantant? Doncs depèn del vent que vulguem agafar. Jo crec que l’ideal seria cancel·lar l’autor i l’obra, i per molt bona que sigui l’obra, però això no passarà.
Llavors no sé, si estirem aquest fil, ara és en Picasso, demà serà en Pla i demà passat vés a saber. Vull dir que el currículum vital és una cosa i les obres en són unes altres de coses, però he trobat una manera de fer que puguem continuar cantant, tocant i gaudint del meu avi perquè és una cançó que és nostra i que ens posa la pell de gallina.
I tenim un as a la màniga. Hi ha gent que diu, i tenen proves, que aquesta cançó ja la cantaven, ja la tocaven els pescadors de Menorca, ara fa més de cent anys. Per tant, l’Ortega Monasterio, que es cremi l’infern, però nosaltres continuarem amb el meu avi. Vinga que vagi bé, bon dia.
