Seqüela de Los extraños que arriba molt tard respecte a la primera, estrenada el 2008. Aquests 10 anys entre una pel·lícula i una altra han perjudicat sense cap mena de dubte l’efecte que pugui tenir aquesta. El gènere ha evolucionat en aquest temps i treta de context, la mateixa història no crea el mateix impacte. A tot això, cal afegir que van arribar pel·lícules posteriors que van evolucionar el concepte de Los extraños com The Purge. The Purge revestia amb un argument la violència sense sentit que veiem a Los extraños, que incrementava i realçava el seu concepte. Cacería noctura no l’evoluciona, el seu visionat ens pot resultar un pèl anacrònic, i talment és com veure una pel·lícula de la dècada anterior.
Amb un repartiment renovat format per Christina Hendricks, Bailee Madison, Martin Henderson i Lewis Pullman, ens narra com una família que viatja per carretera per a acompanyar a la seva problemàtica filla a un internat, es veurà assetjada per tres psicòpates emmascarats que assassinen sense pietat en un campament de remolcs.
Si som capaços d’abstreure’ns del guió, el cert és que podrem gaudir de la part més sanguinolenta. No tant en els espants, que són absolutament de manual, sinó més aviat en la tensió, i sobretot en l’estètica. La meva escena preferida és la de la piscina. El joc de llums recorden en alguns moments a The Guest. El fet que soni de fons un tema tant dels 80 com Total Eclypse of the Heart de Bonnie Tyler, li donen aquest aire que tant en recorda a l’estètica de la pel·lícula d’Adam Wingard. Una escena meravellosa que per ella sola justifica la pel·lícula sencera. De totes maneres, el director d’aquesta, Johannes Roberts, té cura en la tria de la música i col·locar-la amb sentit i el moment precís.
Com ja avançava, el principal problema de la pel·lícula és un guió ple de tòpics i previsible. Els personatges prenen les pitjors decisions possibles, creieu-me, són estúpids o bé el guionista creu que els estúpids som els espectadors que ens ho empassarem tot. Si voleu, parlem de la nul·la composició de personatges, però la veritat és que no ho faré perquè no en tinc ganes i seria una pèrdua de temps, tant per mi mateix que escric, com per a vosaltres que llegiu. Amb algun tret original ens haguérem conformat, perquè, siguem sincers, tampoc anem a buscar profunditat en una segona entrega de Los extraños.
Los extraños: Cacería nocturna requereix una apagada prèvia de cervell per a poder-la gaudir. Si ho feu, té prou al·licients com per, com a fans del gènere, trobar-hi punts interessants i estimulants. En tot cas, l’últim terç de la pel·lícula és per no perdre-se’l. La pel·lícula va de menys i més, i l’enfrontament final és una delícia.
- Publicitat -
