Surto del despatx a quarts de tres i fa un dia espectacular amb un lleuger aire de tramuntana, que ha deixat un cel clar sense un sol núvol. En comptes d’anar a casa a dinar, decideixo baixar a Tamariu a fer una cervesa i un mos, i aprofitar per a copsar l’ambient de primavera.
Em costa trobar aparcament, és un clàssic a Tamariu. Finalment trobo un forat en el petit aparcament de darrere l’antic restaurant ‘Got de Vi’ de la família Dalmau on de jovenets havíem passat hores amb la Nuri i escoltant les moltes històries que el seu pare -un home savi- ens explicava.
Casualment, en enfilar el camí de la platja em trobo un company d’institut que també havia coincidit amb la Nuri i recordem aquell fatal accident. Decidim fer la cervesa plegats i enfilem cap al racó nord de la platja on el sol pica de ple. Totes les taules estan plenes, però la mestressa del bar Redondo em crida i em diu que en posarà una més damunt el passeig. Acceptem l’oferiment i just acabats de seure veig en Craig que surt amb la barca a navegar. Ens saludem amb el braç alçat.
Ens demana què volem prendre i ens ofereix unes anxoves salades de la casa que només amb la proposta generen salivera. Li pregunto com va la primavera i em diu que molt bé. Que hi ha molts francesos i també molts britànics que vénen a practicar senderisme. Està contenta perquè diu que també els mesos d’hivern, -ells obren tot l’any- hi ha hagut molta gent i que amb aquest bon temps, pugen molts barcelonins cada cap de setmana.
Arriben les cerveses i les anxoves. Agafo la llesqueta de pa amb delit per tastar-les, però el xisclet d’uns nens que juguen a la platja em fa girar de sobte.
Uiii, no. És el despertador. Són quarts de set.
Temps de lectura: 2 minuts
