Drew Goddard, que va sorprendre a tothom l’any 2010 amb La cabaña en el bosque, una magnífica pel·lícula de gènere produïda per Joss Whedon, que donava la volta als tòpics de les pel·lícules de terror. Durant aquests vuitanys que han passat entre la pel·lícula i aquesta, Goddard ha estat ocupat en escriure el guió de Marte de Ridley Scott i a crear la sèrie Daredevil per Netflix, en la qual va estarvinculat només en la primera temporada. Cansat de quèno es concretessin altres projectes superheroics, Goddard va escriure el guió de Malos tiempos en el Royale que ell mateix dirigeix.
En aquesta pel·lícula Drew Goddard ha volgut fer un exercici semblant a La cabaña en el bosque, però amb una influència d’estructura narrativa semblant a les que planteja Quentin Tarantino. Goddard ha trobat inspiració en Pulp Fiction i Los odiosos ocho per explicar una història pròpia a la seva manera. Uns pocs personatges, amb coses amagar i identitats falses, coincideixen en allotjar-se a l’Hotel Royale, que es troba entre els límits dels estats de California i Nevada. A poc a poc coneixerem els secrets que oculten i les seves veritables intencions, a la vegada que altres protagonistes inesperats aniran a parar també en aquest, a priori, poc concorregut hotel. I no explico res més perquè commenys sapigueu de la trama, millor.
Un dels atractius de la pel·lícula és que aconsegueix atrapar-nos a causa del seu excel·lent guió i un repartiment magnífic format principalment per Jeff Bridges, Dakota Johnson, Jon Hamm i Chris Hemsworth. Els actors encaixen a la perfecció, cadascú en el seu paper, quasi fet a mida. Fins i tot, un desconegut com Lewis Pullman acaba essent una sorpresa molt destacable en el tram final, quan té l’oportunitat de desenvolupar el seu personatge.
És cert que la pel·lícula és llarga, però no es fa llarga. El guió és tan ric i Goddard té tantes coses a explicar per donar sentit al conjunt que, tot i allargar-se una mica, és absolutament necessari. El ritme, no obstant això, és trepidant, i les aturades de la trama principal en alguns moments, tampoc són traumàtiques. Goddard ha fet una pel·lícula tremendament entretinguda. La idea i el seu desenvolupament són genials. Al final, totes les peces encaixen.
Pel que fa al disseny de producció és genial, l’hotel és un personatge més d’aquesta història. L’estètica de la pel·lícula és molt atractiva, així com la forma crua de mostrar la violència en imatges i de crear una cinematografia plena de bellesa.
Després d’haver-la vist, tinc clar que Goddard ha pogut fer la pel·lícula que li venia de gust, sense intervencions dels productors que de cinema en saben poquet. Ha pogut rodar la història que volia i mostrar les influènciesque l’han fet un dels millors guionistes actuals de la indústria, i un director del qual en volem més que una pel·lícula cada vuit anys.
Malos tiempos en el Royale m’ha tingut enganxat tota l’estona gràcies a uns personatges atractius i ben definits, un guió ben explicat que m’ha fet xalar, i un grapat d’actors que ja val la pena només veure’ls desfilar. Un dels títols imprescindibles de la temporada.
En aquesta pel·lícula Drew Goddard ha volgut fer un exercici semblant a La cabaña en el bosque, però amb una influència d’estructura narrativa semblant a les que planteja Quentin Tarantino. Goddard ha trobat inspiració en Pulp Fiction i Los odiosos ocho per explicar una història pròpia a la seva manera. Uns pocs personatges, amb coses amagar i identitats falses, coincideixen en allotjar-se a l’Hotel Royale, que es troba entre els límits dels estats de California i Nevada. A poc a poc coneixerem els secrets que oculten i les seves veritables intencions, a la vegada que altres protagonistes inesperats aniran a parar també en aquest, a priori, poc concorregut hotel. I no explico res més perquè commenys sapigueu de la trama, millor.
Un dels atractius de la pel·lícula és que aconsegueix atrapar-nos a causa del seu excel·lent guió i un repartiment magnífic format principalment per Jeff Bridges, Dakota Johnson, Jon Hamm i Chris Hemsworth. Els actors encaixen a la perfecció, cadascú en el seu paper, quasi fet a mida. Fins i tot, un desconegut com Lewis Pullman acaba essent una sorpresa molt destacable en el tram final, quan té l’oportunitat de desenvolupar el seu personatge.
És cert que la pel·lícula és llarga, però no es fa llarga. El guió és tan ric i Goddard té tantes coses a explicar per donar sentit al conjunt que, tot i allargar-se una mica, és absolutament necessari. El ritme, no obstant això, és trepidant, i les aturades de la trama principal en alguns moments, tampoc són traumàtiques. Goddard ha fet una pel·lícula tremendament entretinguda. La idea i el seu desenvolupament són genials. Al final, totes les peces encaixen.
Pel que fa al disseny de producció és genial, l’hotel és un personatge més d’aquesta història. L’estètica de la pel·lícula és molt atractiva, així com la forma crua de mostrar la violència en imatges i de crear una cinematografia plena de bellesa.
Després d’haver-la vist, tinc clar que Goddard ha pogut fer la pel·lícula que li venia de gust, sense intervencions dels productors que de cinema en saben poquet. Ha pogut rodar la història que volia i mostrar les influènciesque l’han fet un dels millors guionistes actuals de la indústria, i un director del qual en volem més que una pel·lícula cada vuit anys.
Malos tiempos en el Royale m’ha tingut enganxat tota l’estona gràcies a uns personatges atractius i ben definits, un guió ben explicat que m’ha fet xalar, i un grapat d’actors que ja val la pena només veure’ls desfilar. Un dels títols imprescindibles de la temporada.
- Publicitat -
