A l’Acadèmia li agraden els drames. Entre les nominades de cada any sempre hi ha lloc pel drama amb majúscules, aquest any aquest espai l’ocupa Manchester frente al mar. I no, no és el Manchester de Gran Bretanya, és el de la costa est dels Estats Units.
El protagonista Lee Chandler (Casey Affleck) és un conserge establert a Boston que es veu obligat a tornar al seu poble natal, Manchester, després de la mort del seu germà. Allí es troba amb el seu nebot de 16 anys, del qual se n’haurà de fer càrrec. Lee toparà irremeiablement amb el tràgic passat que el va portar a separar-se de la comunitat en què va néixer i créixer.
La pel·lícula utilitza una narrativa en què es produeixen diferents salts endavant i enrere en el temps, per fer-nos un retrat de Lee Chandler i què l’ha conduit a ser la persona que és quan comença la pel·lícula. El Lee que se’ns presenta és una persona apàtica que només aspira a que passin els dies i que es fica en constants problemes. No tardarem en descobrir que això és la forma que té de castigar-se i negar-se la felicitat. El que la pel·lícula ens vol explicar és què l’ha portat en aquesta situació i si, en un punt d’inflexió en la seva vida, serà capaç de superar-ho.
Manchester frente al mar té diferents atractius. La freda fotografia de Manchester n’és un, així com la narrativa desordenada, però en què mai et perds, que ens proposa el realitzador Kenneth Lonergan per narrar-nos-la. L’actor protagonista, Casey Affleck, n’és un altre en un paper que treu molt bé, ja que el seu personatge, excepte en moments concrets, és d’emocions molt contingudes, viscudes des de dins, i que sap transmetre en tot moment. Casey Affleck és un actor poc carismàtic, però el cert és que aquesta falta de gràcia no li podia anar millor al personatge. També destaca la bona química que té Affleck amb Lucas Hedges, el jove actor que interpreta el seu nebot, i que actua amb una excel·lent naturalitat. Ambdós han estat nominats pels Oscar, així com Michelle Williams, la protagonista femenina, malgrat que el seu paper queda més en segon pla. Williams s’ha convertit en la musa del cinema independent i sembla que aporti el grau de qualitat en les produccions en què actua. Però el seu paper aquí és molt secundari i per la seva aportació, la nominació em sembla molt exagerada.
Manchester frente al mar és un drama ben construït, narrat i interpretat, que et dona un bon cop que et deixa completament baldat. Però, per a no deixar noquejat a l’espectador, Lonergan insereix alguns instants d’humor molt orgànics, i que serveixen perquè l’espectador agafi aire, perquè sinó la pel·lícula es faria insuportable.
Manchester frente al mar és molt recomanable, desprèn melancolia en estat pur, i us deixarà veritablement tocats com poques produccions dramàtiques
El protagonista Lee Chandler (Casey Affleck) és un conserge establert a Boston que es veu obligat a tornar al seu poble natal, Manchester, després de la mort del seu germà. Allí es troba amb el seu nebot de 16 anys, del qual se n’haurà de fer càrrec. Lee toparà irremeiablement amb el tràgic passat que el va portar a separar-se de la comunitat en què va néixer i créixer.
La pel·lícula utilitza una narrativa en què es produeixen diferents salts endavant i enrere en el temps, per fer-nos un retrat de Lee Chandler i què l’ha conduit a ser la persona que és quan comença la pel·lícula. El Lee que se’ns presenta és una persona apàtica que només aspira a que passin els dies i que es fica en constants problemes. No tardarem en descobrir que això és la forma que té de castigar-se i negar-se la felicitat. El que la pel·lícula ens vol explicar és què l’ha portat en aquesta situació i si, en un punt d’inflexió en la seva vida, serà capaç de superar-ho.
Manchester frente al mar té diferents atractius. La freda fotografia de Manchester n’és un, així com la narrativa desordenada, però en què mai et perds, que ens proposa el realitzador Kenneth Lonergan per narrar-nos-la. L’actor protagonista, Casey Affleck, n’és un altre en un paper que treu molt bé, ja que el seu personatge, excepte en moments concrets, és d’emocions molt contingudes, viscudes des de dins, i que sap transmetre en tot moment. Casey Affleck és un actor poc carismàtic, però el cert és que aquesta falta de gràcia no li podia anar millor al personatge. També destaca la bona química que té Affleck amb Lucas Hedges, el jove actor que interpreta el seu nebot, i que actua amb una excel·lent naturalitat. Ambdós han estat nominats pels Oscar, així com Michelle Williams, la protagonista femenina, malgrat que el seu paper queda més en segon pla. Williams s’ha convertit en la musa del cinema independent i sembla que aporti el grau de qualitat en les produccions en què actua. Però el seu paper aquí és molt secundari i per la seva aportació, la nominació em sembla molt exagerada.
Manchester frente al mar és un drama ben construït, narrat i interpretat, que et dona un bon cop que et deixa completament baldat. Però, per a no deixar noquejat a l’espectador, Lonergan insereix alguns instants d’humor molt orgànics, i que serveixen perquè l’espectador agafi aire, perquè sinó la pel·lícula es faria insuportable.
Manchester frente al mar és molt recomanable, desprèn melancolia en estat pur, i us deixarà veritablement tocats com poques produccions dramàtiques
- Publicitat -
