Últimament s’ha posat de moda aquella frase de “Mantinc el català”, per posar èmfasi en què cal reforçar l’ús de la llengua en totes les situacions possibles. No canviem de llengua, no ens passem el castellà a la primera de canvi! Si analitzo la meva situació personal, fa temps que excel·leixo en parlar català amb quasi tothom, en la majoria de situacions quotidianes, des de taxistes fins al dependent del colmado oriental. I us diré que la vida et dóna grates sorpreses quan, després d’un parell de rèpliques, són molts els qui s’animen contents a fer servir el català en la mesura que el saben. Però ha arribat l’hora d’admetre que hi ha un terreny, amics, on fracasso. La classe del meu fill és un puzzle de famílies d’orígens diversos, molts d’ells arribats fa poc. Els pares ens anem coneixent a mida que els nens juguen a la plaça, en sortir. I alguns ja em comencen a caure bé i les converses prenen una nova volada. És en aquests casos quan esclata l’evidència que, almenys a Barcelona, avui la llengua franca és el castellà. Tot i que em dol a l’ànima, acabo parlant amb ells en castellà, com si per alguna raó això ajudés a fer fluir la coneixença i l’afecte mutu. Enlloc més em resulta tan complicat mantenir el català com aquí, just en un context de gent que ve de fora i que em comença a caure bé. Com ho puc arreglar, això, doctor? Gràcies.
