Fa poc més de mig any vaig assistir amb dues amigues al concert de Manu Guix a Gironella, un poble a prop de Berga. Durant gairebé dues hores va cantar tot allò que el públic demanava: des de cançons seves com la coneguda ‘Dóna-li a la vida’ o el regal de boda a la seva germana ‘Fa temps’, fins a Michael Jackson o Grease. En acabar, vam esperar-nos per felicitar-lo i demanar-li una foto. Sí, fans totals.
Dijous passat, dijous de Patum -permeteu-me el patriotisme berguedà-, quedo amb ell a Sallent, on actuarà al vespre. Intento amagar l’admiració i “bona tarda, gràcies per atendre’ns”. Sembla que dissimulo. Em trobo a un Manu Guix distès i rialler. Recordo el concert de l’octubre a Gironella. Diria que riu més. Abans de marxar aflora la resposta: fa una setmana que és pare. Enhorabona.
Entro amb les preguntes ràpides de l’entrevista: “Què detestes?”. “La gent impuntual”, em diu. Miro el rellotge. Són les 19:10. Havíem quedat a les 19:00. “M’ho deu dir a mi? Manu, tio, que trobar aparcament no és tan fàcil”, penso mentre ja pregunto de nou.
Acabem i ja fora de gravació li demano si pujarà a Berga després del concert a saltar a la Plaça de Sant Pere. “Des de fa una setmana del que tinc més ganes és d’arribar a casa”, confessa. A la música li ha sortit un fort competidor. Em temo que el piano ha deixat de ser el nen dels seus ulls.
Nom: Manu Guix
Edat i lloc de naixement: 36 anys. A Barcelona.
On i amb qui viu: Al barri de Sarrià de Barcelona amb la meva dona i el meu fill.
Li encanta: La muntanya.
Detesta: La gent impuntual.
Com vas començar?
Vaig començar a tocar el piano quan tenia vora tres anys. El meu avi era cirurgià però li agradava molt la música i a casa seva hi havia un orgue. Vaig començar a tocar les cançons que ell tocava; intentava imitar-lo. Els meus pares van veure que tenia facilitat per la música i m’hi van apuntar.
I quan vas començar a dedicar-t’hi professionalment?
Als quinze anys.
La primera vegada que molta gent et va conèixer va ser a Operación Triunfo. Quin record en tens?
Vaig fer de la primera a l’última edició, no vaig fallar mai. En tinc un record fantàstic. Em sento un privilegiat d’haver pogut formar part d’OT perquè va ser un fenomen social i mediàtic sense precedents a Espanya. Sense cap dubte per mi és motiu d’orgull.
No m’hauria presentat a OT, m’hauria cagat de por i vergonya
Si no haguessis format part de l’equip, t’hi hauries presentat com a concursant?
Segur que no. Sóc molt tímid i m’hagués mort de vergonya. No podria estar tancat a una casa amb càmeres les 24 hores del dia, on la gent pogués veure la meva intimitat a cada moment. M’hauria cagat de por i vergonya.
També has presentat ‘Els optimistes’ a Catalunya Ràdio i ara et podem veure a ‘Còmics Show’ de TV3. És més fàcil comunicar parlant o cantant?
Per mi parlar és bastant més difícil. Afortunadament em dedico al món de la música i em puc guanyar la vida cantant que és el que se’m dóna bé. A mi m’agrada ser dalt de l’escenari cantant. Parlar us ho deixo a vosaltres els periodistes [riures].
Quan vull compondre m’he de retirar a la muntanya un parell de mesos
No només cantes, sinó que també compons. Com i quan ho fas?
Va a temporades. Faig moltes coses: televisió, ràdio, bandes sonores per a pel·lícules, musicals, obres teatrals i els discos. Però compondre no ho puc compaginar amb res més, és impossible. Quan vull compondre m’he de retirar a la muntanya un parell de mesos. Si sóc a Barcelona i he de fer mil feines diferents, no sóc capaç. Per mi compondre demana feina exclusiva.
També vas dedicar un disc a versionar les cançons més típiques de Lluís Llach, ‘Onze Llachs’. Com va ser?
El vam treure l’any 2008 però ja feia anys que ho tenia al cap. Vaig anar a Porrera en persona a presentar-li el disc al Lluís Llach i li va encantar. És un dels discs que més ha funcionat comercialment i encara ara se segueix venent. Estem molt contents d’aquest treball.
Un dels últims projectes de gran envergadura que has realitzat és el musical El Petit Príncep. Què n’has après?
Moltes coses. Fer teatre musical és una de les facetes de la meva vida professional que més m’agrada. No només tota la música és meva i qualsevol tasca de composició és sempre una tasca d’aprenentatge, sinó que també m’he estrenat com a productor amb l’Àngel Llàcer i la gent de La Perla 29. M’ha donat un punt de vista empresarial que fins ara no tenia.
No tinc filtre i faig exactament les cançons que m’agrada fer
Què tenen les teves cançons que no tinguin les altres?
És molt difícil dir-t’ho, això ho hauria de decidir el públic. Si d’alguna cosa puc presumir és de que faig cançons honestes i que em surten directament del cor. No tinc filtre i faig exactament les cançons que m’agrada fer.
Els teus concerts tenen una part d’improvisació perquè el públic et va demanant cançons. Això té inconvenients, imagino.
A vegades em demanen temes que penso: “per què carai pregunto!?”, però això forma part del joc. La gent gaudeix més si té dalt de l’escenari un intèrpret capaç tocar allò que li demanen i els ve de gust en aquell moment. Els fa sentir partícips de l’espectacle, de la festa. A més, tens la seguretat que aquell concert serà únic i irrepetible.
Hi ha algun artista o cançó que et neguis a tocar?
Només dic que no si no me la sé. Però ara que hi penso si me’n demanessin una de reggaeton, possiblement diria que no.
I ara quin serà el proper pas?
Ja fa quatre anys del meu últim disc, ‘Pas a pas’, i ara tinc moltes ganes de treure’n un de nou. Ja hi estic treballant i de cara el 2017 traurem nou disc segur.
Ens pot avançar alguna cosa?
Només puc dir que serà un disc de cançons en català.
Abraham Orriols
Font: Per no dir res
