El meu comentari d’avui serà molt breu, perque es tan complexe el missatge que voldria enviar, o almenys a mi m’ho sembla tant, que potser seré capaç de carregar-lo de tota la emoció que em provoca el que us diré, que m’ha fet pensar i donar voltes al sentit de la pròpia vida, dels propis sentiments i de la importància que donem a la professió, no tant per ella mateixa com pels lligams que ens volen fer veure com imprescindibles que tantes vegades amaguen la veritat de les nostres emocions, de les nostres vocacions.
He estat aquesta darrera setmana al Barcelona Film Festival i he pogut veure dues vegades la pel·lícula guanyadora, Mary Shelley, sobre la vida de la autora, ara fa dos-cents anys, de la famosíssima novel·la Frankenstein. Coneixent la vida de Mary Shelley i coneixent la seva obra que vaig llegir als meus vint anys, es ara quan m’he adonat de que Frankenstein va infinitament més enllà de la novel·la de terror amb que sobre tot ha passat a l’historia i es a la ment de les multituds que n’han sentit parlar o que n’han vist les representacions i les mil pel·lícules que se n’han fet. I lo més curiós, i això es que m’ha fet pensar en alguna cosa que encara que sembli estrany te a veure amb el que avui es demana de nosaltres sobre tot en el nostre país, sigui Catalunya o Espanya el que creiem que ho es diguem-ne identitat o patriotisme, i que a algú li semblarà que s’allunya de l’àmbit del paisatge on vivim: i es que la directora del film i l’autora del guió, Haifa Al Mansour, es una dona jove nascuda a Aràbia Saudí.
Es ella, la que malgrat haver nascut en un país en que es segona o tercera en l’ordre de les prioritats no ja del país sinó de la família, ella tan absolutament allunyada de la cultura europea i més encara de la europea del segle XVIII, ens fa veure i viure quines eren les formes d’entendre la vida i la mort en aquells paratges tant llunyans de la seva cultura, fins al punt de obrir-nos encara més el que la novel·la Frankenstein, escrita també per una noia de Londres, aquesta de 18 anys, te a veure amb el mal que som capaços de fer-nos els humans no per mala fe tantes vegades, sinó per creure en el que creiem, per defensar-ho i per imposar-ho als demés. Això entre moltes altres coses que deixen entreveure la complexitat del que suposa la creació, l’amor, l’odi, la reconciliació, les tragèdies que ens envolten i el que més s’acosta al que encara avui volem trobar-hi un sentit per transmetre a la nostre vida.
I jo em pregunto, si una persona tan allunyada de tot lo nostre pot profunditzar d’aquesta manera tan encertada i emocionant en el que encara ara ens passa, quin sentit té aferrar-se a tot hora a lo “nostre” exposant-nos a mantenir l’ànima a la crosta dura de la superfície del que som i del que volem ser?
Es només un pensament ple de controvèrsies i contradiccions, no una convicció. Ben mirat potser només sigui una expressió del l‘ànsia d’anar sempre una mica més lluny d’on ens diuen que em d’anar perque deu ser la forma, la única m’atreviria a dir, que acabarem finalment desvellant la nostra verdadera i oculta identitat.
