Us ho explicàvem en aquest programa. La cantada d’havaneres de Palafrugell obrirà una reflexió amb els i les artistes participants, sobre el masclisme a les lletres de les havaneres.
Cal veure cap a on deriva aquest debat, però a priori no em sembla una mala idea, ans al contrari. Vivim una època en la que que hem de repensar gairebé tot el que ens envolta i la relació de gènere no n’està al marge. I no cal dir, que si es posa el focus en el gènere i la relació home dona, la cultura, que és allò que ens defineix, allò que ens crea personalitat pròpia n’ha de formar part.
Que les havaneres no són la música pop que consumeixen milions de persones al món és una evidència, però també ho és que han ajudat a crear un imaginari col·lectiu, un sentiment de pertinença i han ajudat a crear una identitat pròpia i en la mesura que hi hagin lletres que contribueixin a formar pensaments, aquestes, han de reflectir el el moment que les acull. Per tant, si es posa en valor el llegat històric i aquest llegat inclou lletres que amb la mirada del Segle XXI serien reprobables, com a mínim cal parlar-ne.
Algú dirà que potser se’n fa un gra massa, que s’està exagerant i que són cançons inofensives. Res és suficient per combatre el masclisme i per afavorir la igualtat a la que el SXXI ens aboca.
tanmateix, m’agradaria que una vegada abordat el debat sobre les havaneres, algun dia, algú obrís el capítol del reggaeton, que sí és escoltat per milions de persones, especialment joves i sí contribueix a crear un imaginari nou i propi. I no estic segur que sigui millor que el que generen les havaneres.
