El castell de Montgrí a vessar de gent és una de les imatges icòniques d’aquesta setmana santa que acabem de deixar enrere, segurament perquè és dels pocs llocs del nostre Empordà on hom no esperaria trobar-hi tal concentració humana si no és el dia que la bona gent del festival Ítaca hi organitza un dels seus concerts. Estem avesats a veure riuades humanes pels carrerons i platges de Calella o Tamariu, per Monells o Peratallada, però això del Montgrí espanta pel què suposa, i que és ni més ni menys un dels grans problemes que tenim per davant com a espècie: la massificació.
No seré jo qui carregui contra els visitants que aquests dies han sortit esperitats a cercar l’aire fresc que des de fa més d’un any ens ha pispat el coronavirus. A més, la seva arribada ha suposat una bossa d’oxigen per a un sector que agonitza com és el de l’hostaleria i la restauració, i tot el que arrossega. Això és tan cert com que per a tots aquells que no en vivim, dels visitants, trobar les nostres viles, platges, camps i carreteres com si fossin la Ronda Litoral a les vuit del matí d’un dia feiner ens molesta, i així ho exterioritzem a la més mínima xarxa social.
Però més enllà de mirar el dit hauríem d’apuntar cap a la lluna. El problema real va molt més enllà de les sempre complexes relacions d’amor i odi entre empordanesos i xaves, fangues o pixapins. La realitat és que la massificació és un dels grans reptes al que ens enfrontem com a espècie i que pot determinar el futur immediat del nostre propi planeta. En poc més de mig segle, els humans hem duplicat el nombre d’espècimens, fet només superat en la història de la biologia per l’augment de població de senglars a les Gavarres en aquests mateixos anys. Però el problema humà no el resoldrem amb batudes, tot i que alguns ho estiguin desitjant, d’aquí el retorn del feixisme. Per evitar-ho, hauríem de ser capaços de plantejar-nos seriosament un decreixement ordenat.
