Fa mig any que no fem res. Tot va començar amb aquella gran idea d’un intel·lectual de Twitter: I si no féssim res?
Van passar uns minuts i va seguir el fil:
No com ara, que no fent res estem col·laborant. Quan dic no fer res vull dir literalment no fer res. No fer ni vaga general, que seria considerat un delicte.
No dic no anar a treballar, dic no fer res a la feina. Portar els nens a l’escola equivocada, del poble del costat. No anar al Parlament intervingut. Considerar el president del Parlament un carnestoltes polític que ja enterrarem quan decidim començar a fer alguna cosa. Mentrestant no fer res. No comprar els diaris. No escoltar els programes de ràdio obsolets i pretensiosos. No anar a futbol. No pagar impostos. No pagar les multes per no pagar impostos. No anar als mítings dels que estiguin en contra d’això, però tampoc anar als mítings dels que hi estan a favor. Alguna vegada equivocar-nos i fer: fer un dinar amb amics. Fer unes reverències a l’alcalde. Fer una carta d’amor per la Civil…
El fil era més llarg, però jo ja en vaig tenir prou. Ja fa mig any que no fem res. S’ha anat generant un caos quotidià, ben portat. El caos es va articular orgànicament. La gent segueix vivint bé. Sobretot els que convençudament no fem res. Els altres s’estiren els cabells. Va passant el temps. Els judicis es multipliquen. Els exiliats també. Hi ha més perseguits. Més empresonats. I més funcionaris amb depressions i baixes laborals de jutges i fiscals. Fa un mes que ens han imposat un govern. Un ens de plàstic que no és reconegut pels parats malgrat que alguns sentimentals moderats i molt responsables volen respectar perquè apel·len a la insostenibilitat de la situació. Vaja, com si fos sostenible la proposta imposada. La resta seguim no fent res i entenent que el veritable govern és aquell que no és: el de l’exili. El que pot fer alguna cosa realment amb sentit i significat mentre aquí es practica la indiferència més absoluta i una insubmissió granítica de consciència desconnectada de tota intenció de solució per coacció, forçada.
M’he despertat aquest matí i he anat a la delegació d’hisenda… Portava una maleta. Bon dia, vinc per tot això que m’heu enviat. I què és el que li hem enviat? No ho sé. Molts papers que diuen que dec… no sé què dec. Sembla com si portés una maleta dels pecats, oi? Perdoni però jo tinc molta feina i no estic per les seves bajanades. És clar, ho comprenc. Jo no, jo no tinc gens de feina, però tampoc estic per les seves, de bajanades. Seguretat! Facin fora aquest home!
I així és quan m’he trobat davant de la Civil que fa mesos que sí que fa.
¿Que lleva ahí dentro? Los pecados, mi coronel! Que coronel ni que cojones de pecados! Discúlpeme mi general de brigada… es que… Le va a caer un puro como siga así.
Finalment em perdona la vida. Què podia fer el pobre home? M’ha obert un expedient i potser em cridaran a judici… mai se sap… tenen molta feina. Som tants que no fem.
He vingut a aquesta raconada de l’Empordà. Arran de mar. En veig passar quatre que s’enfilen a un bot. Sembla de fusta. Sento que criden animats “vela llatina, vela llatina!” N’hi ha un que tragina una guitarra. L’altre sembla que porti una càmera. Són uns pobres esperitats mig borratxos. O ebris del tot. Què fan? Res. No fan exactament res, que és del que es tracta mentre el nostre govern a l’exili prepara la República amb la nostra complicitat i ajuda. El sol es pon darrera les illes Medes. Sí. Tal com us ho dic.
