Fa mig any que no fem res. Tot va començar amb aquella gran idea d’un intel·lectual de tuiter: I si no féssim res?
Ja van sortir els llibres i les llistes de traïdors, de cagats, de gent de bé, de gent que va, que torna, gent que crema, que es crema, crema catalana que avui és Sant Josep, etc. Llistes i més llistes. Els humans fem llistes, això és així. Com era d’esperar, els que no fem res, no ens les vam mirar. A vegades, si venia de gust, escoltaves tres minuts alguna entrevista… però per riure, per res més. Després sempre, i encara ara, és molt més interessant no fer res.
Començaria a ser l’hora de passar al moment ignorar. Ignorar el que diuen allà, ignorar el que diuen els d’aquí. Ignorar què diu el teu veí. No fer cas. De res. Gràcies. De res. N’hi ha que criden que volen un govern per tots. No només per uns quants. Això sí que és utopia. De tota manera, per mi no, no cal. No em cal cap govern que em governi, sobretot si tinc el meu president a l’exili fent la… fent la… fent la d’això… bé, no fent res, que és el que ara pertoca.
He tornat a aquesta raconada de l’Empordà. Arran de mar. Torno a veure passar aquells quatre. Sembla que els acompanya una dona. Sí. Són cinc. Ep no, sis, ara n’arriba un altre. Foc a terra, criden avui. Això em fa pensar en aquell article d’un suposat antropòleg autor de la capsa blaua, o roja com els bombons, o com les galtes d’una llibretera que conec. En fi, potser sí que el que necessitem és fer foc a terra i preparar uns cargols a la llauna, o uns alls tendres salvatges que ni fan res, ni són bons per menjar però indiquen que la terra on creixen és ben sana. Com la nostra. Estranyament el sol es torna a pondre darrera les illes Medes. Sí. Tal com us ho dic.
