Can Coia. A sota el camí dels Metges, molt a prop del que ja ningú no en diu Vall-lloquera. Ja va just si avui trobem algú que en diu Rabioses i si la primera persona a qui l´hi preguntem ens hi sap portar. Can Coia és en el terme de Cruïlles, no caldria ni dir-ho: ho és pràcticament tota la part central del costat nord de les Gavarres. El fet és que a Can Coia la casa ha aguantat molt pitjor el pas del temps que molts dels que ens hi hem anat acostant en els darrers quaranta anys. El recordo com un mas tancat. No el vaig veure obert mai, però fins fa quinze anys és podia fer un volt a l’entorn de la casa sense gaires problemes. Avui les romegueres, els bleps, les ortigues i totes les plantes que vulguin s’han menjat tot aquest entorn. I com que el mas és aixecat, part de la terra s’ha esllavissat, i la casa s’ha esllobinat com hauria dir en Simon Cruanyes, fill de Can Simon dels Metges, per explicar-nos que tot o que pràcticament tot ha anat avall: teules, cairats, planxer, rajoles, rajols, maons, parets, marcs, bastiments i la fusta de les portes i de les finestres. Amb la biga comalera al capdavant.
Sortosament, no tots els masos de les Gavarres estan així d’espatllats, per continuar dient-ho de la mateixa manera com ho deien els darrers bosquetans de les Gavarres, però, entre els masos que han restaurat malament perquè hi han fet intervencions que no han tingut en compte el seu caràcter, entre els que hem perdut i entre els que van camí de perdre’s, començava a ser urgent que algú recollís els principals trets de l’arquitectura popular de les Gavarres, que ens n’expliqués els materials que paletes i mestres d’obres utilitzaven per fer masos, quasi sempre molt propers, l’enginy amb què treballaven ells i els altres artesans, la tècnica i les solucions que trobaven, una saviesa, uns coneixements que, quasi sempre es transmetien de pares a fills, d’oficial a aprenent i que avui també, com aquells masos, son en risc de perdre’s,
Dic i escric tot això, pocs dies després d’haver llegit un llibre titulat Aprendre de l’arquitectura anònima/Les Gavarres. L’ha editat el Consorci de les Gavarres i el col·lectiu Greta, un acrònim que vol dir Grup de Recuperació i Estudi de la Tradició Arquitectònica. La idea d’aquest llibre ha estat de l’Oriol Granyer i de l’Olga Muñoz; la responsable documental, l’Anna Teixidor; els autors són deu persones. Si no m’equivoco, de Can Coia només hi trobaran una fotografia de l’Oriol Granyer, de l’any 2007 amb un peu que diu: “un mas que en els darrers anys ha patit un ensorrament continuat”. Un ensorrament continuat? No fotem. Molt més. Can Coia ha passat de ser una casa tancada on semblava que es podia viure a ser un enderroc.
Per sort, no ha passat això a tots els masos. N’hi ha molts encara. I, per tal de poder fer Aprendre de l’arquitectura anònima/Les Gavarres, el llibre que els deia, en conjunt, els autors “han estudiat i documentat trenta-sis masos o cases de poble i una barraca”. Si el llegeixen, després d’unes pinzellades sobre la història del poblament a les Gavarres i d’unes ratlles que proven d’explicar-nos per què aquests masos són a on són, hi trobaran vuit apartats: El defora (de la casa), L’aigua, La roca, L’obertura, El rajol, L’arc, La post i L’emblanquinat. Finalment, un epíleg. Malgrat que en alguns moments sigui massa tècnic, feia temps que no llegia un treball tan seriós i tan útil i tan ben documentat. Hi ha un munt de coses que no sabia. Un munt de coses que segur que molts no sabem encara. I que es van esllobinant dia a dia.
